Anar al contingut

IDEES

L'apocalipsi arribarà sense nostàlgia

TOBIAS SCHWARZ

L'apocalipsi arribarà sense nostàlgia

Lucía Lijtmaer

Els ulls de les noves nenes que miren amb determinació fan que resulti difícil apartar la vista de les seves cares. Les noves nenes porten pancartes; els nous nens, també. Les seves pancartes posen ultimàtums: “No queda temps”, diuen. “Ni un grau més, ni una espècie menys”, diuen. Ho diuen de cara. Sense afectació. Ho diuen als seus rètols escrits sobre cartró. Potser les seves manifestacions, aquestes noves aglomeracions, són especialment difícils perquè són molt gràfiques: els nens del present es queixen que no seran adults. Són com els anuncis de tele nord-americans dels anys 90 en què un nen aspirava el fum del teu tabac, tu, responsable, tu.

Els nens del present es queixen que no seran adults. Són com els anuncis de tele nord-americans dels anys 90 en què un nen aspirava el fum del teu tabac, tu, responsable, tu.

Parlant dels 90: de vegades és interessant revisar els senyals estètics del passat en què eres adolescent. Vaig veure ‘Sleep with me’. Vaig veure ‘Nadja’. Vaig veure ‘Slacker’. Vaig veure les pel·lis antigues de Hal Hartley, les de Roger Avary. Vaig veure la meva generació fumant en interiors, vaig veure els homes amb ridículs masclets, ens vaig veure a nosaltres amb vestits i pírcings, vaig recuperar les lectures, el realisme brut, les primeres converses sobre gènere, vaig escoltar Bikini Kill, L7, me’n vaig anar més enrere, vaig escoltar Fugazi, vaig halar la seva lletania: “Estem plens d’una ansietat, el món no sobreviuria / hem d’apagar-lo, el cel es crema. / Hem d’apagar-lo, l’aigua es crema. / Hem d’apagar-lo, la terra es crema”.

Amb la imatge completa al meu cap de la construcció irònica i cínica d’una adolescència preinternet, amb poca supervisió paterna, definida per sociòlegs com a Generació Catalano –qui capti la referència és que la coneix bé–, va arribar l’empatx. Mentre veia una pel·li amb Eric Stolz, que amb vint-i-tants feia de jove escriptor que fuma, escriu en màquina d’escriure i es marca un bon discurs sobre la quantitat de centres comercials de la cultura nord-americana, vaig veure les seves filles a la manifestació. De sobte, em vaig adonar que les noves nenes i les seves pancartes són les seves filles, són les nostres filles. Una generació sense malnom, sense temps per perdre, sense nostàlgies de passat, només amb un apocalipsi davant.