Esclavitzem els robots

Fa uns dies vaig rebre la trucada d’un periodista. Estava preparant un reportatge sobre els efectes de la revolució digital i volia saber la meva opinió: “¿És vostè un tecnooptimista o un tecnopessimista?”, em va preguntar. Com a bon gallec, que ho soc, li vaig dir que ni una cosa ni l’altra, sinó tot al contrari. M’explico.

Plantejada en forma de dilema, aquesta pregunta dona per fet que els efectes de qualsevol nova tecnologia –per exemple, els robots intel·ligents– estan predeterminats. És a dir, destinats a ser bons o dolents en si mateixos, independentment de la forma en com els fem servir. Des d’aquesta visió determinista, el món es divideix en optimistes i pessimistes, segons cadascú cregui que els efectes seran bondadosos o perversos per a la humanitat.

Els tecnooptimistes pensen que la revolució digital ens alliberarà de treballs repetitius, permetrà una millor elecció entre treball i lleure, crearà noves formesd’economia col·laborativa, ens permetrà unaemancipació personal més gran i fomentarà una democràcia més participativa. Els tecnopessimistes, per la seva banda, creuen que els robots intel·ligents, l’automatització, la intel·ligència artificial provocaran una destrucció massiva d’ocupació i noves formes de precarització laboral i salarial, com els falsos autònoms que utilitzen les plataformes digitals.

No comparteixo aquesta visió determinista. Veig la revolució digital com un poltre jove ple d’energia, que si el deixem córrer al seu aire provocarà destrosses enormes, però si el cinglem i governem pot rendir grans beneficis a la humanitat. Des d’aquest punt de vista, qualsevol nova tecnologia és una eina els efectes de la qual depenen de l’ús que hi donem, del control social i polític que s’hi faci i de com en repartim els beneficis potencials.

Explica Martin Wolf, prestigiós autor i columnista del 'Financial Times', que quan el 1955 Walter Reuther, secretari general del sindicat automobilístic dels Estats Units, va visitar una nova planta automatitzada de fabricació d’automòbils de l’empresa Ford el seu amfitrió, assenyalant els robots, el va interrogar: “¿Com faràs perquè s’afiliïn i paguin al sindicat?". Reuther va replicar: “¿I com faràs perquè et comprin els teus cotxes?”. Com veiem, ni l’automatització ni el debat sobre els seus efectes són nous.

En una primera etapa, la revolució digital va venir acompanyada de l’entusiasme dels tecnooptimistes. En aquesta etapa les noves plataformes digitals es van beneficiar del glamur que acompanya sempre la novetat. Però l’entusiasme inicial amb la digitalització s’ha transformat ara en desencant i  rebuig. La utopia digital ha donat pas a la distopia. Més que una força per alprogrés social, moral i polític, ara el digital sembla significar monopoli econòmic, atac a la privacitat, manipulació política i esclavitud laboral.

¿Què ha anat malament pel camí? Ha fallat el control social i polític de les noves plataformes tecnològiques, com Google, Amazon, Facebook, Uber i d’altres. Se’ls ha permès transformar-se en grans monopolis tecnològics que deixen empetitits elsmonopolis industrials del segle XIX i XX. Monopolis que han generat unes poques grandíssimes fortunes i, alhora, desigualtat, precarització laboral i nous pobres. Se’ls ha permès que actuïn al marge de la legislació laboral que regula la resta d’activitats. Se’ls han concedit subvencions implícites al no haver de fer front a les demandes de clients. Se’ls ha facilitat l’elusió d’impostos. Se’ls ha permès utilitzar les nostres dades privades, sense cap tipus de control ni contraprestació, per obtenir grans beneficis empresarials.

Notícies relacionades

L'Ajuntament de Barcelona planteja més drets sociale per combatre els riscos de la digitalització

Illa, malgrat Sánchez

¿És inevitable, tot això? Penso que no. De fet, hi ha alguna cosa de 'dejà vu', d’una cosa que ja hem vist en el passat. La primera revolució industrial del segle XIX va portar una cosa similar: grans monopolis i fortunes, desigualtat, pobresa, descontentament social, populisme, nacionalisme, guerres. Només després de les lleis antimonopoli, de lleis que van obligar a la separació d’activitats (la llei Glass-Steagall, de 1933, va obligar a separar la banca de dipòsits de la banca de negocis), i del New Deal (contracte social) de la segona postguerra, es va aconseguir recuperar el control social del canvi tecnològic i repartir-ne els beneficis entre tota la població. D’aquesta forma, el capitalisme industrial es va reconciliar amb el progrés social i la democràcia.

Avui el repte torna a ser el mateix. Es tracta, en paraules de Wolf, d’esclavitzar els robots i alliberar els pobres. Hi estic d’acord. Per cert, ‘robot’ ve de 'robotaa', que en txec significa esclau.