Els més grans

Julianne Moore ocupa, en l’escalafó de les meves preferències, el mateix lloc que Glenn Close i Meryl Strep. Les tres actrius acaparen, en la meva estima, el podi de les més grans. I sent gran Julianne Moore, se’m fa més gran encara al veure-la confessar ara, sense por i sense vergonya, que va ser acomiadada d’una pel·lícula. I ho diu així, com sona: despatxada. Acomiadada i substituïda. I no al principi de la seva carrera, inexperta encara i amb poc recorregut, sinó recentment, ja com a actriu consagrada (un Oscar, un Emmy, diversos Globus d’Or, millor actriu a Cannes, Venècia, Berlín, Sitges, etcètera) i amb anys de prestigi. Diu Julianne que la van acomiadar “perquè no estava donant el que s’esperava d’ella”. “Hace falta valor" (cantava, temps ha, Radio Futura) per parlar així d’un mateix en un Hollywood de piscines plenes de taurons.

La confessió de Julianne Moore em recorda el que vaig llegir fa temps en un llibre de Michael Caine (per cert, quin actor tan singular, tan personal, tan diferent de tots, que fa sempre que sembli fàcil el més difícil, qualitat només dels més grans) en què parla, entre altres coses, dels seus fantasmes personals. Diu Mr. Caine que el primer dia de feina de totes i cada una de les seves pel·lícules, a primera hora del matí, mentre el cotxe el porta a l’estudi o set de rodatge, està convençut que l’acomiadaran després de la primera presa. I que cada tarda, en el trajecte invers que el torna a casa, se sorprèn i meravella (i fins i tot pot ser que doni gràcies a Déu) que això no hagi passat.

Notícies relacionades

Julianne Moore: "Estats Units és un lloc tan ple d'ira que espanta"

Testosterona antiprocés

També Fernando Fernán Gómez parlava de l’incòmode que se sentia quan, després d’una triomfal nit d’estrena, la gent s’amuntegava al seu camerino per felicitar-lo, mentre ell estava segur de ser el pitjor actor del món. Fins que algú molt proper li va dir: “Tan dolent no deus ser, si aconsegueixes convèncer-nos que és just el contrari. Cal ser un gran actor per fer semblar bo el que és dolent”.

D’aquests dubtes, d’aquestes pors, d’aquesta fragilitat estan fets els més grans.