La batalla de Macron també és nostra

¿Què se li ha perdut a un president francès que es dedica a interpel·lar per carta els ciutadans de tot el continent europeu? Seria temptador suposar que Macron ja en té prou amb la batalla campal dels 'armilles grogues’ pels carrers de França. La seva popularitat ha caigut des que va arribar a l’Elisi. En realitat, el seu èxit a casa depèn precisament de la seva capacitat per impulsar el que grandiosament –i encertadament, donats aquests temps – anomena el “renaixement europeu”.

Tot i que no ho expressin com Macron i ni tan sols gastin les seves energies per imaginar una altra Europa, els líders del continent viuen afligits en la impotència. Per molt que alguns dels seus països hagin sigut imperi, tots són petits per si sols per afrontar els grans reptes del nostre temps (canvi climàtic, intel·ligència artificial, migracions, terrorisme transnacional...) i només units poden parlar de tu a tu amb Trump, Putin, Xi Jinping i companyia.

Quan més clares són els avantatges de la Unió Europea, més vulnerable es presenta el projecte europeu. El Regne Unit ja té un peu a fora, desafiant la lògica de la integració de les últimes dècades: hi haurà cua per entrar, però mai per sortir. L’extrema dreta governa en països com Itàlia, Polònia, Hongria o Àustria, removent les pitjors memòries davant les quals la Unió va prometre ser la vacuna definitiva. No, no és alarmista ni exagerat: l’actual moment europeu és perillós.

Onada identitària

El nacionalisme, amb les seves variants populistes de cap a cap del continent, ha sabut llegir l’onada identitària que viu la política occidental des de l’última dècada. Els efectes de la crisi econòmica s’han barrejat amb la por de molts ciutadans a no ser reconeguts ni respectats. La solució nacionalista és atractiva perquè connecta amb unes tradicions perfectament reconeixibles en temps d’incertesa i canvis. Quan bufa el vent en contra, cadascú s’agafa al que millor coneix.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El pla del 'brexit' no arribarà a bon port i els somnis que venen els nacional-populistes ni tan sols tenen bots salvavides, però la contemplació davant el ridícul populista no servirà per redreçar el rumb europeu. Sí, la UE ha de ser eficaç i millorar les seves polítiques, però els avantatges de ser europeu han de ser explicats amb alguna cosa més que 'power points' i bons arguments. És urgent pessigar pel costat de les emocions. Com diu Bono, líder d’U2, Europa és una idea que ha de ser també un sentiment.

La iniciativa de Macron no pot ser més oportuna. El 26 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Le Pen, Orbán –qui sap si també Farage, si els britànics s’ho pensen dues vegades abans de saltar– i els nouvinguts Abascal i Vox, entre molts d’altres, podrien ocupar fins a un terç de la cambra. La Unió Europea, per moltes millores que necessiti, no es mereix caure en mans d’aquests partits. La batalla de Macron també és nostra