Necessitem valentia dels dirigents independentistes

Permetin-me que expliqui una anècdota. Fa uns dies tornava de Madrid amb l’AVE. A l’arribar a l’estació de Sants, encara dins del tren, vaig veure que em saludava una persona de mitjana edat. Em va dir que havia sigut alumne meu a la facultat. Només trobar-nos, sense dir res més, em va preguntar: “Professor, ¿vostè és optimista?”. No em va dir sobre què, però ho vaig intuir. Preguntava pel procés, per la convivència entre nosaltres, pel nostre futur com a país. Hi havia una certa angoixa en la seva veu. Li vaig dir que sobre aquesta qüestió practicava un optimisme temperat. “¿De veritat?”, va tornar a preguntar-me, entre incrèdul i esperançat.

Vam pujar les escales mecàniques cap a la sortida parlant de la qüestió. A l’arribar al vestíbul de l’estació, i abans d’acomiadar-nos, em va dir: “Miri, professor, jo soc independentista de tota la vida, però davant de la disjuntiva d’escollir entre la independència o un únic poble, m’inclino per mantenir la unitat del poble català”. Li vaig dir que jo no era independentista, però que que compartia el seu mateix objectiu, i que tots dos hauríem de tenir la valentia de cedir i esforçar-nos a mantenir la convivència. Ens vam fer una abraçada i ens vam anar cada un per la seva banda.

La realitat política catalana

Explico aquesta anècdota perquè aquests dies els dirigents independentistes li demanen al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, “ser valent” per fer concessions a les seves exigències polítiques i judicials. Però aquesta valentia se l’han d’exigir també a ells mateixos. Han de tenir coratge per reconèixer que s’han equivocat amb l’unilateralisme. I també per assumir la realitat política catalana tal com és, i no com ells la perceben o desitjarien que fos.

En primer lloc, han de tenir la valentia de reconèixer que amb el procés han fracturat la societat catalana en dos. Que no tenen majoria social, ni, el que encara és més important, legitimitat moral ni legalitat jurídica per aprovar lleis com les de “desconnexió” del 6 i 7 de setembre del 2017. Ni menys encara per a la valleinclanesca declaració unilateral d’independència. Amb aquestes decisions van violentar el mateix Estatut, que estableix l’exigència de dos terços del Parlament per prendre decisions d’aquesta importància. L’unilateralisme ha tocat fons, però el meu temor és que, si no ho reconeix, ens posem a cavar trinxeres.

En segon lloc, també han de tenir la valentia d’afrontar les conseqüències penals dels seus actes. Si fas un pols amb l’Estat no et pots lamentar si en aquesta lluita et torcen el braç. Cadascú ha de fer-se responsable de les conseqüències dels seus actes. Conseqüències que no per ser buscades deixen de ser menys reals. El Tribunal Constitucional ha establert de forma clara que la defensa de la independència hi cap dins de la Constitució. Per tant, el que es jutja a partir de la setmana vinent no és la independència sinó l’unilateralisme. El calibratge del tipus de delicte dependrà de les proves pericials que presentin els advocats defensors, plantejant que no hi va haver voluntat de rebel·lió ni de sedició, no de la simple declaració del dret a la desobediència civil. Això facilitarà, en el seu moment, posar un punt i a part.

Sense aquesta doble valentia per assumir els mateixos errors, els dirigents independentistes no poden exigir valentia ni al president Pedro Sánchez, ni a ningú.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

A partir d’ara tots haurem de conjugar millor dos principis bàsics. Un, el principi de legalitat de l’Estat de dret, que obliga a respectar les normes, mentre no es canviïn.  Un altre, el principi democràtic que obliga tots els dirigents polítics a buscar els cursos legals per donar satisfacció a les aspiracions de millor autogovern i, en el seu cas, d’independència.

Un 80 per cent dels catalans desitgen una consulta per decidir el marc de convivència que millor respongui a les seves aspiracions. L’amplitud d’aquesta demanda està relacionada amb l’anomalia que significa que Catalunya sigui l’única comunitat històrica espanyola que no té aprovat el seu Estatut per part de tots els catalans, des que la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006va esmenar inapropiadament la sobirania popular. És necessari resoldre aquesta anomalia amb un referèndum sobre un nou Estatut. D’aquesta forma també sabrem quina és l’amplitud de la demanda per la independència. Si aquest nou Estatut no fos ratificat, llavors seria el moment de plantejar una altra mena de consulta. Però convé no començar la casa per la teulada.