El mal art de publicar

Molts es vanaglorien de ser fidels als seus principis, de les seves opinions inexpugnables i de la rectitud de la seva conducta. No obstant, aquesta reducció de les formes reals d’actuació dista de ser autèntica. Posem que parlem de publicar articles científics com mèrits per aconseguir un lloc a la universitat. Aquest fet –que per obvi no hauria de sorprendre ningú– ha generat estupor quan la Universitat de la Laguna ha constatat que alguns subjectes engreixen el seu currículum amb pràctiques dubtoses al publicar a les anomenades 'revistes depredadores’ o, el que és el mateix, fora del canal ‘oficial’ o científic.

Aquest procedir es vol justificar per la “forta” pressió que pateixen els investigadors per fer el que se suposa que haurien de fer (sense cap pressió, ja que és la seva obligació): investigar i publicar. Si els criteris de publicació (com, quant i on) podrien ser discutibles, el resultat qüestionat és inexcusable (publicar sense rigor no se sap què, i tampoc per a què, tret que aquest què serveixi per adornar-se amb plomes de paó amb què entabanar el proïsme). En aquest sentit, és discutible que aquestes publicacions siguin un requisit ineludible en la carrera acadèmica, de la mateixa manera que no s’exigeixi cert món professional extrauniversitari (fora de la universitat també hi ha vida intel·ligent).

Ara bé, si acceptem els requisits del sistema (vàlua docent, investigadora i transferència tecnològica) constatem que aquest tolera les desvergonyides mentides d’alguns que el componen en lloc d’esforçar-se per atraure i retenir el veritable talent exigible a la institució. Atès que destapar el primer requereix una elevada dosi de coratge i d’imprudència, i que cultivar l’esforç exigeix responsabilitat i disciplina, alguns s’inclinen per acceptar unes regles del joc inabastables per a ells esquivant-les amb arts magistrals de fingiment. Tot això, mal que ens pesi, és directament atribuïble a l’actor, no al sistema.

Les revistes de ciències socials

Notícies relacionades

La comunicació de la ciència

L’elogi revolucionari

Però encara hi ha més: les revistes denominades ‘científiques’ tampoc estan exemptes de sospites. Qui més qui menys coneix casos de publicacions fraudulentes, maquinacions dels autors per aparèixer com a primer signant, o el degoteig constant d’autocites o cites ‘inter nos’. Si hi afegim els vocables ‘ciències socials’, el galimaties troba la seva màxima expressió. Parlar de publicacions ‘científiques’ en aquest àmbit porta certs dubtes quan ens endinsem en l’editat. Fer-ho implica constatar dos complexes: enveja i ego. Enveja per voler ser igual o més ‘científics’ que les ciències experimentals, això és, pretendre utilitzar els seus mateixos paràmetres. Ego per anhelar demostrar un saber i una competitivitat exacerbada que, de nou, ens condueix arran d’aquest article.

De no ser així aconseguiríem per fi disposar d’un capital humà en la nostra comunitat científica degudament acreditat, i de passada que el comú dels mortals no ens hàgim de sentir rabiosament avergonyits del sistema. I és que com encertadament va assenyalar Gracián: no és neci el que fingeix la niciesa, sinó qui la pateix.