De desdemocràcia i cohabitació

Centenars de milers de veneçolans estan disposats a desobeir i desafiar el Govern de Nicolás MaduroNicolás Maduro, que ja no consideren seu. Han posat les seves esperances en el president de l’Assemblea Nacional,Juan Guaidó. Un diputat de només 35 anys, desconegut fins fa poc, que ja ha demostrat que portarà la sevadesobediència fins al final i al cost que sigui.

Dels costos que paguen cada dia els veneçolans és del que va això. Lahiperinflacióha rebaixat la qualitat de vida a nivells de fa dècades. L’èxode ja supera els tres milions de personesèxode. Lareducció de l’activitat econòmicaproductiva, fins i tot l’extractiva, ha deixat el país sense les divises que li han permès funcionar des que va descobrirel petroli. “Més que una transformació socialista, l’economia veneçolana va viure una massiva transferència de renda cap al capital importador i cap a una casta burocraticomilitar casta burocraticomilitar que viu a costa de les arques públiques mitjançant la sobrevaluació del bolívar i les importacions fraudulentes per captar divises a preus preferencials”. Aquest és el balanç dels successius governs chavistes que faManuel Sutherland, economista que es defineix com a crític del capitalisme des del marxisme.

En les manifestacions a favor de Guaidó hi ha els veneçolans opositors, però també molts chavistes decebuts. És una reacció al mal govern.

Estratègia polèmica en les presidencials

Elxoc de legitimitatsque esgrimeixen tant els defensors de Maduro com els de Guaidó és confús i poc edificant. L’oposició considera que les eleccions que va guanyar Maduro no són legítimes perquè no van ser organitzades amb criteris de transparència. De fet, l’oposició les va boicotejar. O sigui, va perdre tota opció de monitorar-les. I crucifica José Luis Rodríguez Zapatero perquè, segons ells, es va posar del costat del chavisme com a mediadormediador. L’argument oficial per no presentar candidat a les presidencials de maigper falta de confiança en el Consell Nacional Electoral (CNE) és comprensible. Però, ¿no hauria sigut aquella la seva gran oportunitat, si Maduro tenia una popularitat de només el 27%?

 

Al final del xoc, uns diuen que estan avalats pels 7.726.000 vots que l’oposició va treure en les legislatives de desembre del 2015; i Maduro, pels 6.245.000 vots favorables que va treure al maig.

 

Sigui el que sigui, l’estratègia opositora d’anar a buscarrecolzaments internacionalsha sigut un èxit. Perquèl’allau de reconeixements ha suposat un veritable globus d’oxigen per a molts veneçolans descontents amb el Govern; també un xoc per als fidels al chavisme. El reconeixement més sorprenent, el del Canadà, al costat dels Estats Units sense fissures. I si res canvia, si Maduro no accepta convocar eleccions, vindrà la de la Unió Europea en bloc.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 

L’estratègia del Congrés brasiler per fer foraDilma Rousseff, l’estiu del 2016, ens va fer pensar tots sobre ladesdemocràcia de la democràcia.Veneçuela, tota ella –els uns i els altres –, obliga a pensar en la difícil pràctica de la tolerància i la cohabitació ideològica.