Anar al contingut

El futur de la Unió Europea

¿Quan acaba l'autosegrest britànic?

¿Quan acaba l'autosegrest britànic?

Carlos Carnicero Urabayen

De la grandesa dels somnis neoimperials del 'brexit' només queden patètiques maniobres per pal·liar un ridícul -per innecessari- caos

¿Qui no s’ha penedit en alguna ocasió de les seves decisions del passat? L’error és humà. Canviar d’opinió pot ser un exercici de maduresa, sobretot si, com passa en la qüestió del 'brexit', les mentides i les falses promeses queden al descobert i la realitat es fa pas de forma cruel. Els britànics haurien de tenir l’última paraula per sortir del tortuós camí en què ells mateixos s’han ficat.

Molts viuen amb angoixa l’arribada del 30 de març. Si Theresa May o una maniobra parlamentària insòlita no ho impedeixen, el Regne Unit sortirà de la UE. Sembla difícil que sigui un procés amistós i ordenat perquè la primera ministra no té prou vots a Westminster per aprovar l’acord de sortida.

L’amenaça d’una crisi imprevisible

La possibilitat d’un divorci com un bonze generaria una imprevisible crisi. Ens hem acostumat a digerir amb la normalitat que imposen aquests temps que un ministre de Sanitat 'tranquil·litzi' els seus conciutadans en ple Nadal assegurant que el seu departament compra totes les cambres frigorífiques que hi ha al seu abast per poder fer provisió de medicaments. De la grandesa dels somnis neoimperials del ‘brexit’ només queden patètiques maniobres per pal·liar un ridícul –per innecessari– caos.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les dades recents d’una macroenquesta de YouGov –la més important de les realitzades des del referèndum– són reveladores. Al primer escenari de la idea de quedar-se a la UE en són partidaris el 63% d’enquestats davant l’alternativa del divorci amistós que representa l’acord de May (37%). Quan han de triar  entre la permanència o la sortida salvatge, la diferència és més estreta, però clara igualment: 58% davant el 42%.

El canvi experimentat entre els laboristes és particularment cridaner. Un de cada tres dels seus votants va donar suport al 'brexit' el 2016, mentre que ara el 83% preferiria la permanència davant la sortida ordenada (17%) i el 80% la prefereix davant la sortida sense acord (20%). Pel que fa a l’opinió dels membres del partit, les dades són encara més aclaparadores i el 78% dels consultats volen que el seu líder, Jeremy Corbyn, doni suport a la realització d’un nou referèndum, tot i que ell no està per la feina, malgrat que sempre ha suggerit que ell seria una mena de líder assembleari que obeiria sempre els seus.

Històric vers solt del laborisme i antieuropeu convençut, Corbyn assegura que els britànics ja van votar el 'brexit' i no tenen dret a canviar d’opinió tot i que ara es palpin les seves desastroses conseqüències, com si els electors d’un país haguessin de suportar eternament un Govern de corruptes només pel fet d’haver-lo votat la primera vegada. La seva promesa d’arribar al poder per aconseguir un acord de sortida màgic i indolor és una basta repetició de les mentides i falses promeses que van ficar el seu país en aquest monumental embolic.

La porta ha de quedar oberta fins a l’últim dia, tot i que si decideixen seguir a Europa no serà per iniciar una altra negociació impossible de sortida

És veritat que no tots els britànics n’estan penedits. Alguns continuen embolicats en aquest pervers somni, malgrat que s’ha conegut la participació de l’ideòleg de Trump, Steve Bannon, i la fosca empresa Cambridge Analytica en aquella operació que va utilitzar immoralment les dades privades dels ciutadans per fer campanya. I malgrat que el Regne Unit global que van prometre s’asssembla cada vegada més a una petita i provinciana Anglaterra, amb Irlanda del Nord i Escòcia cada vegada més lluny de Londres i a prop del continent europeu. 

La insòlita unitat de la UE

La unitat dels europeus en aquest procés ha sigut insòlita. La UE mai agrairà prou als britànics haver demostrat a la resta que és bastant més convenient resoldre les disputes dins del club que iniciar un traumàtic procés de sortida. Si fora de la UE fa un fred que pela –com va dir Javier Solana– al túnel que condueix a la seva sortida es passa directament per l’infern.

Per a qui no coneix la història d’Europa, seria temptador exercir la revenja sobre els britànics. Ells s’han ficat en aquest embolic. Sempre han sigut un soci incòmode i el seu desig de divorci ha consumit incomptables esforços europeus. Però no hauríem d’oblidar que la consumació del divorci serà la victòria dels Trump i els Putin del món que es freguen les mans davant de la debilitat d’Europa. 

La porta ha de quedar oberta fins a l’últim dia, tot i que els britànics han de saber que si decideixen quedar-se a Europa no serà per iniciar una altra negociació impossible de sortida. La UE ha d’exercir temperància i generositat. Els nostres amics britànics necessiten coratge i humilitat per evitar el disbarat final.