Anar al contingut

IDEES

Mans a l'espatlla

JULIO CARBO

Mans a l'espatlla

Jaume Subirana

Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, 'The things that we are made of', destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: "Hand on my back". La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: "Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens destrossem i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla". Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers mesos, els bons i els luctuosos, i entre aquests últims m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.

Recordo bona gent que ha mort els últims mesos, Robert Saladrigas i Màrius Sampere 

Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt temps de la secció de llibres de 'La Vanguardia', on als anys 80 va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui signa) i nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera per escriure.

¿Quantes mans caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomençar la cançó de Chapin Carpenter: "Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonin com cadenes que trontollen". Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.