Estimats Reis Mags

El primer que us vull demanar aquest any és una cosa que m’heu de portar d’aquí un any, precisament quan aquest s’acabi. Vull Mario Casas a les campanades. Però no vestit de qualsevol manera, no. El vull vestit amb unes bermudes de flors i un collar a joc i sabates amb mitjons. He vist una foto d’un model vestit així en la desfilada de l’última col·lecció de DSquared2 a Milà. ¿Que no pot ser Mario Casas? Em valen Nando Escribano, Christian Gálvez, Cantizano, Aitor Trigos...

 

¿Que passarà fred? No ho crec. Cristina Pedroche ha sortit al balcó en una de les nits més fredes de l’any amb el que un diari –que no és aquest– va dir que era un "vestit de fada porno", tot i que en realitat era una còpia d’un vestit de nòvia d’YSL del 1999, un biquini de flors amb una capeta. ¿Que és una idea ridícula? Si tanta gent creu que no és ridícul que Pedroche faci les campanades lleugera de roba, ¿per què ha de ser ridícul en un home?

I és que mentre seguim pensant que una dona pot presentar un dels esdeveniments més vistos de l’any lleugera de roba, però que un home no pot fer-ho, serà perquè encara vivim en una societat sexista en què una noia surt en biquini al costat d’un home en esmòquing, perquè encara pensem que a l’home se'l valora pel que fa i a la dona, per com lluu.

Estimats Reis Mags, si no puc tenir Mario Casas en bermudes, vull, almenys, una societat diferent.

Canviant de tema, us diré que em va sorprendre molt llegir una frase a propòsit dels vostres regals. Una periodista va proposar que li enviessin històries narrant la pobresa quotidiana i un dels tuits explicava que "els Reis haurien de comprar els regals a la nena al Lidl". Això em va recordar una història de fa molts anys, quan jo era petita. Nosaltres –ja ho sabeu, que per a alguna cosa sou mags– érem set germans. Cada any, jo us demanava la casa d’Hogarín amb la família d’Hogarín. No van arribar mai, ni la casa ni la família. Jo no entenia per què les meves amigues tenien la casa d’Hogarín, la família d’Hogarín i, a més, les Barriguitas i totes les Nancys, la rossa, la morena, la castanya i la negra.

Jo vaig arribar a tenir la rossa, perquè no tenir Nancy hagués suposat l’exclusió social ‘de facto’ en l’ambient en què vivia. Però no vaig poder tenir unes quantes Nancys, encara menys els seus vestidets, tot i que les meves amigues tenien uns armaris de la Nancy amb més models que el de Kim Kardashian. El meu germà va haver d’explicar-me que els Reis sou així, que els Reis dels nens rics no són els Reis dels nens pobres, i els Reis de família nombrosa tampoc és que s’estirin gaire.

Llavors no hi havia Eurodisney. Disneyworld s’acabava d’inaugurar i no hi anava gaire gent, així que em vaig estalviar el que després va haver de viure la meva filla: l’oprobi de ser l’única nena de la seva classe que no ha visitat un parc de Disney en un aniversari. En fi, mentre les meves amigues tenien festes amb pallassos, muntanyes de regals i... jo tenia un sol regal de la meva mare. De vegades, potser dos.

Però un dels regals va ser molt especial. La meva mare va anar a un basar a comprar un nino bebè, barat. No era de Famosa, que eren les nines cares de l’època. Aquest bebè no tenia marca. Però va arribar amb dos faldons brodats, amb pitets a joc, camisetes de lli, ‘culottes’, jaquetetes, peücs, gorreta i fins i tot bolquers. No sé quantes hores va estar la meva mare sense dormir per cosir-ho tot. El que us puc dir és que només conservo dues joguines de la meva infància. Un os sense ulls i el bebè sense marca. Ni idea d’on deu haver anat a parar la Nancy rossa.

Estimats Reis Mags, jo sé que vosaltres viviu una mica estressats perquè molts nens cada vegada demanen més regals, i més cars, i com que aquests regals no els proporcionaran mai el que en el fons desitgen, sense saber ni tan sols que ho anhelen (em refereixo a l’amor incondicional i present dels pares), el resultat és que cada vegada us demanen coses més cares en una espiral consumista sense control: un iPhone XR o unes Mizuno (que d’aquí a sis mesos no podran utilitzar perquè els nens canvien de talla de peu d’una estació a l’altra).

Els seus pares els podrien regalar valorar que han nascut en un país on hi ha pau social, on no hi ha nens soldat o nenes casades als 12 anys. Però aquests pares no tenen temps de parlar amb els fills. Amb prou feines els veuen 15 minuts a l’esmorzar (quan estan estressats) i mitja hora abans d’anar-se’n a dormir (quan estan esgotats).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De vegades penso, estimats Reis Mags, que m’agradaria demanar-vos un món en què es valori el temps més que els diners i en què no hi hagi nens consumistes que associen diners amb estima, afecte amb mercaderies, amor amb xantatge.

Però ja sabeu, estimats Reis Mags, que jo demano coses molt rares.