Finestra de socors

La filla del comunista

Perquè sí, jo també soc filla d'un comunista i no vaig pensar que a aquestes altures del partit hauria de fer una defensa de les seves idees, però a això hem arribat

Es llegeix en minuts
La filla del comunista

Jose Manuel Vidal

És el títol d’una novel·la d’Aroa Moreno guanyadora del premi Ojo Crítico el 2017 que m’entusiasma i, tot i que no té a veure estrictament amb el que em passa pel cap aquests dies, sí que ve al cas. 'La hija del comunista' (Ed. Caballo de Troya) explica la història de Katia, filla d’uns exiliats espanyols que es refugien a l’Alemanya Oriental als anys cinquanta, seixanta i setanta. Aparentment, per a alguns aquest terme 'comunista' continua tenint les mateixes ressonàncies magnètiques que en aquells anys de divisió Est-Oest i el mur de Berlín. És, per exemple, el cas del secretari del PP Teodoro García Egea, que, tot i que nascut el 1985, ben entrada la democràcia, continua utilitzant el terme 'comunistes’, segons li vaig sentir dir la setmana passada a la cadena SER,  com si encara fóssim en l’època del teló d’acer, que descriu la formidable novel·la d’Aroa Moreno.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En aquests temps en què la ultradreta es veu legitimada pels vots, sembla que reneix també el seu vell antagonista, el comunisme. Els polítics no donen puntada sense fil, ja que la política és abans que res comunicació i domini de la paraula, i si han desempolsegat aquest concepte per referir-se als representants de partits d’esquerra, és que consideren que perviu en alguns racons del nostre imaginari col·lectiu. ¿I què és el que perviu del comunisme segons ells? Dedueixo que un halo d’amenaça desestabilitzadora i violenta, arbitrària, caòtica, homes descamisats empunyant falçs i dones vestint granota de mecànic amb fusells. Quan diuen 'comunisme' està clar que no es refereixen a l’alfabetització, a escoles populars, a biblioteques, a dispensaris de salut per a tothom i altres conquestes i propostes d’aquells comunistes espanyols dels anys trenta. Tampoc al tarannà conciliador i demòcrata de Santiago Carrillo i altres militants del PCE durant la Transició. Ni a la lluita clandestina antifranquista que tants van pagar amb la presó; entre d’altres, el meu pare.

Perquè sí, jo també soc filla d’un comunista i no vaig pensar que a aquestes altures del partit hauria de fer una defensa de les seves idees, però a això hem arribat.