2019, ¿l'any de Vox?

A Andalusiales dretetes han pactat amb la Dretassa,que ve decantada en flascó petit i projecta una aroma a Cardenal Mendoza que crema els pèls del nas. A les esquerranetes els fa tanta por la Dretassa que es neguen a mirar-la. Ja que no la miren, la representen. Ho fan amb brotxades grosses de cartell de la FAI a la guerra civil. Avui dibuixen una ombra negra proveïda d’ullals verds i garfis peluts quefa anar el capellà (PP) i el banquer (Ciutadans) com si fossin titelles,i demà, com un ratpenat de vol malsà que empaita una democràtica damisel·la virginal.

La Dretassa és per als seus enemics una cosa amenaçadora que avança, com en els informes del Madrid assetjat del 38, i davant de la qualnomés queda recórrer al cosmètic i estèril ‘no passaran’. Com un ésser d’un altre món que allarga els seus tentacles o com un espectre sorgit de l’infern de l’Espanya profunda, la veritat és que Vox s’està convertint en unainvitació al fatalisme més confortable,que és l’actitud dels qui es neguen a valorar la seva part de responsabilitat en una tragèdia popular.

La qual cosa té sentit, si ho mirem des de la perspectiva psicoanalítica. Feia tants anys que ens advertien que la Dretassa existia i que se’ns acostava que ara gairebé semblen satisfets amb els seus laments i les seves denúncies. No obstant, en paral·lel, han començat a sorgir als marges algunes veus que expliquen la tàctica d’engreixament d’aquesta Dretassa, i sembla que una part del mam li estan donantprecisament els seus enemics més furiosos.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Convé tornar una vegada més a l’episodi més clarivident de la història recent universal: la campanya de difamació contra Donald Trump duta a terme per Hillary Clinton abans de les eleccions presidencials. Durant aquelles setmanes no passava dia sense que els mitjans i els comptes de Twitter i Facebookal servei de Clinton difonguessin les barbaritats que Trumphavia dit en el passat o en campanya. Per als seus adversaris, aquelles atrocitats verbals eren símptomes de la seva demència i de la seva immoralitat. Entussodits a pintar-lo com un monstre no es van adonar que atacaven cegament. I el que va passar va ser que van fomentar que gent despolititzada el defensés amb la màxima del sentit comú: ¿Satanàs? No n’hi pot haver per tant.

Avui surten com rovellons de la mateixa molsa els simpatitzants de Vox. Davant dels atacs sumaris de l’esquerra prolifera el “no són tan dolents” que tant es va detectar entre els simpatitzants de Trump. De fet, ja sabem que Vox promociona els atacs més difamatoris contra la seva formació a través de comptes encoberts. No en queda cap altra que la resposta crítica a les seves fal·làcies, la lluita contra les seves mentides i fomentar un clima aliè a la polarització. Si continuem així, el 2019 serà recordat com l’any de Vox.