Conseqüències de la llei de perillositat social

A finals del segle XIX la medicina va substituir l’Església en el control de la conducta humana. La important influència de Linné i Darwin en la classificació i percepció de la naturalesa de l’espècie va fer que la medicina conclogués que uns comportaments eren, a més de sans, naturals. És a dir, “innats” i, d’altres, insans i genèticament perjudicials per a la vida social. Així, a diferència del que s’havia afirmat des de Galè fins al segle XIX, es va definir la sexualitat humana com a “naturalment” programada per a la reproducció. Obviant que la femella humana pot tenir relacions sexuals satisfactòries abans de la menarquia i després de la menopausa. De manera que la reproducció és la conseqüència i no la causa del desig eròtic.

Coitocentrisme

Si des dels grecs s’havia percebut la diferència entre gèneres com una gradació que admetia l’hermafroditisme com a part natural de la diferència entre gèneres, a partir d’aquells moments, l’espècie passa a ser explicada com a dicotòmica: es neix home o dona, heterosexual i, amés, coitocèntric. Aquestes quatre variables independents entre si (sexe, gènere, pràctiques sexuals i objecte de desig) s’interpreten com a “naturals”, entès aquest terme com a genèticament programades. En conseqüència, amb aquesta posició teòrica, qualsevol conducta que posés en qüestió el model “essencialista” era etiquetada com a malaltia mental, mutació, perversió i era, per tant, objecte de persecució legal, psiquiàtrica i condemnada al més absolut ostracisme social.

La sort havia estat tirada. Des que el 1869 el sexòleg hongarès Benkert va encunyar per primera vegada el terme“homosexual”per qualificar les pràctiques sexuals entre persones del mateix gènere fins al 1973 moment en què l’A.P.A (Associació de Psiquiatria dels EUA) la va eliminar de la seva llista de malalties, milers d’homes van ser detinguts, torturats i condemnats per la llei de perillositat social a Espanya i milers de dones van ser detingudes o ingressades i sotmeses a tota classe d’abusos psiquiàtrics per les seves preferències eròtiques. Cal afegir que tots els canvis positius esdevinguts tant en l’àrea anglosaxona com a Espanya no haurien sigut possible sense l’activa lluita dels col·lectius. És més, van ser els col·lectius americans els que van pressionar l’A.P.A. a considerar i votar la investigació d’Evelyn Hooker,  que, el 1954, va demostrar que no era una malaltia mental.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per la reforma de la llei 77/1978 de perillositat social ja no es podia detenir ningú per actes “homosexuals” “homosexuals”, la qual cosa significava que es podien realitzar festes, trobades, etc. de caràcter exclusiu. No obstant, el 23 d’octubre del 1986, es va detenir a Madrid dues dones per fer-se un petó a la boca a la Puerta del Sol ja que aquesta conducta era tipificada per l’article 431 de la LPRS (llei de perillositat social) com a “escàndol públic”. És evident que quedava i queda molt per fer.

Sentir-se diferent i mancar de cap possibilitat de comunicar-se amb altres persones sense por de sentir-se jutjat és essencial per a la salut mental de qualsevol ésser humà. És una situació semblant a sobreviure en una cel·la de càstig sense finestres al corredor de la mort social. Els avenços obtinguts fins ara han dotat de llibertat la comunitat LGTBI, però... és una llibertat condicional. Mentre no s’apliquin en educació les mesures proposades en les diverses lleis contra l’homofòbia, la possibilitat de retrocés social és una amenaça latent.