Gihadisme a l'Àfrica, i la distància que no allunya

A l’immediat sud d’Europa,l’extremisme  violent a favor d’una pretesa gihad continua la seva alarmant expansió, lluny de l’atenció mediàtica que mereix. En els últims anys, l’enderrocament de Gaddafi i el declivi de Daesh a l’Orient Mitjà han sigut determinants per convertir el nord i la franja saheliana de l’Àfrica en santuari de grups extremistes entossudits a dinamitar tota esperança de futur per a milions d’africans i a desestabilitzarl’ordre internacional. Més enllà de les seves terribles xifres de víctimes mortals –43.000 entre el 2009 i el 2017, segons les Nacions Unides–, aquesta xacra violenta està rebentant qualsevol indici de seguretat i desenvolupament; malgrat l’incontestable –però insuficient– recolzament internacional desplegat al continent veí.

Escenari convuls

Els quatre punts cardinals al nord de l’Equador africà estan infectats de gihadisme. A Líbia, faccions lleials a Daesh o a Al-Qaida mantenen una lluita sense treva enmig del desgovern i el caos. Mali es consolida com a epicentre regional del gihadisme vinculat a Al-Qaida, malgrat l’esforç de tropes africanes i franceses per frenar la seva expansió territorial. Més al sud, Nigèria és el bastió africà més important de Daesh, i ni tan sols una contundent força militar regional aconsegueix apaivagar les atrocitats de Boko Haram. A la banya d’Àfrica, Al-Shabab –el grup gihadista més mortífer i estructurat del continent– reté la seva capacitat de terroritzar Somàlia adavant l’assetjament constant, però poc eficaç, de més de 20.000 militars africans. Un convuls escenarique s’agreuja pels enfrontaments entre comunes i clans, que lluiten per la seva supervivència davant el terror gihadista i la desatenció dels seus governs nacionals.

Davant d’aquest panorama, les mesures en l’àmbit de la seguretat, fins i tot sent imprescindibles, no podran aturar per si soles la desraó gihadista que rebenta l’Àfrica. La solució mai serà militar, i l’esforç internacional haurà resultat inútil si els governs africans no solucionen les raons profundes que estan subjacents sota aquesta amenaça. Perquè la força dels extremistes violents no rau només en la fortalesa de les seves armes o en la complexitat dels seus atacs, sinó més aviat en la seva obcecació a sembrar el terror com a 'modus vivendi' davant l’absència d’altres expectatives de vida. Sens dubte, seria perniciós infravalorar l’obtusa ideologia que pretén imposar el salafisme rigorista a les societats africanes; però tot apunta que la doctrina salafista només impera en les ments perverses dels líders gihadistes, mentre que són d’altres i diferents els condicionants que els permeten reclutar i adoctrinar als seus sequaços.

Corrupció, pobresa i subdesenvolupament

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha molts denominadors comuns per a aquells que malviuen en zones recòndites i inhòspites de l’Àfrica, totes elles molt llunyanes de l’interès dels seus propis governs. No és casual que allà es concretin tots els paràmetres que inciten a la conflictivitat: falta de seguretat i governança, corrupció endèmica i absència de l’imperi de la llei, pobresa i subdesenvolupament, i societats dividides per ancestrals reivindicacions o per aspectes ètnics, religiosos o geogràfics. En aquest context, el sentimentd’exclusió  s’ha convertit en el pretext de la gran majoria dels radicals, que abracen la subversió gihadista com a repulsa violenta envers règims polítics repressius o distants de la frustració social que ells mateixos provoquen. En moltes altres ocasions, la mera supervivència és l’únic motiu: els grups gihadistes –amb el contracte extremista com a moneda de canvi– els faciliten protecció, una mena d’“acció social” i, el que és més alarmant encara, un sentit a les seves vides.

Amb tot, la comunitat internacional, i Europa en particular, ha d’abocar els seus esforços a crear a l’Àfrica –amb la determinació dels seus propis governs– societats obertes, equitatives i inclusives, on es respectin els drets humans i amb oportunitats econòmiques per a tothom, des del convenciment que aquesta és l’opció més tangible i fructífera per erradicar l’extremisme violent. Un desafiament descomunal, però no inviable. Mentrestant, en un món globalitzat on les amenaces desborden les fronteres, cap distància eximeix de patir les seves conseqüències, i tampoc hauria d’impedir que empatitzem amb el sofriment aliè. Com a societat, hauríem d’exigir més coratge en la nostra cooperació amb l’Àfrica: per solidaritat amb els nostres congèneres, però també per la seguretat i el desenvolupament als dos costats del Mediterrani.