21-D: pantomima governamental

A finals d’agost Pedro Sánchez va anunciar des de Xile que abans que s’acabés l’any convocaria dues trobades del Consell de Ministres fora de Madrid: un a Andalusia i un altre a Catalunya. El pretext que va esgrimir Sánchez per fer aquestes reunions, segons les seves pròpies paraules, era el de demostrar que el Govern espanyol està preocupat pels “problemes dels ciutadans”. Els andalusos no van saber establir la correlació entre la ubicació de la trobada i la preocupació governamental pels seus assumptes: es van reunir a Sevilla durant l’octubre passat i el resultat del PSOE en les eleccions andaluses va ser el pitjor de la història.

A Catalunya ja estem acostumats a les ocurrències d’aquest tipus. Periòdicament hem sentit parlar d’un possible trasllat de la seu del Senat a Barcelona, com si això comportés algun canvi substancial en l’estructura de l’Estat. A tot estirar hauríem vist com s’aprovava l’aplicació de l’article 155 des de la nostra pròpia capital, cosa que hauria sigut el màxim assoliment de la descentralització de l’Espanya plurinacional.

L’elecció de la data

Des d’agost fins avui han passat prou setmanes com per poder afirmar que la data no es va escollir a l’atzar. El 21 de desembre de l’any passat va ser el dia de les eleccions imposades pel Govern de Rajoy i, per tant, és un símbol de l’autoritat del Govern espanyol sobre Catalunya. Encara diria més: és un símbol de l’autoritarisme del Govern espanyol sobre Catalunya i és normal que molts catalans ho llegeixin d’aquesta manera i no com una trobada de Germanetes de la Caritat que venen a solucionar-nos els problemes. Per això s’han d’envoltar de 9.000 policies i paralitzar mitja ciutat per garantir l’èxit de la seva pantomima.

Notícies relacionades

¿Què passarà el 21 de desembre a Barcelona i a la resta de Catalunya? Talls de carreteres, manifestacions...

Naturgy: no tots els fons són iguals

Qualsevol altra data era millor si el Govern espanyol volia escenificar distensió i preocupació sincera per la situació política a Catalunya. Si el que volia representar era l’imperi sobre un territori díscol tampoc ha tret una conclusió encertada del 21 de desembre del 2017. L’anterior ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, va reconèixer obertament que aquelles eleccions es van convocar “perquè les guanyi el constitucionalisme”, al mateix temps que la seva vicepresidenta es vanagloriava d’haver escapçat l’independentisme utilitzant el poder judicial. I malgrat totaixò, l’independentisme va vèncer a les urnes i el dret a l’autodeterminació manté un ampli recolzament social.

Que els dos governs –el català i l’espanyol– puguin reunir-se, sempre és una cosa positiva. És una lleugera millora respecte el fanatisme i la crispació de l’Executiu de Rajoy, però tampoc fa falta que enaltim desmesuradament el que és normal a qualsevol part del món civilitzat i democràtic. S’ha de tenir clar que res es resoldrà ni s’arribarà a cap conclusió si no s’està disposat a tractar tots els assumptes i a solucionar-los políticament. Totes les altres coses són aparença i comèdia.