Les immatriculacions: una aproximació històrica

El tema de les immatriculacions mereix una aproximació històrica. No per justificar la propietat dels béns registrats, fals problema, perquè en els pocs casos en què hi pugui haver algun dubte ha de ser la bona voluntat de les parts o la decisió d’un jutge la que la dictamini, sinó per entendre per què els béns no estaven encara registrats i es va permetre fer-ho amb una legislació especial, com els pertanyents al patrimoni de l’Estat i a les entitats locals.

Fins al Concordat del 1851, l’Església no tenia la capacitat de vendre béns. Les propietats que l’Església tenia eren béns amortitzats, no subjectes al mercat, cosa que es coneixia com a béns de mà morta, inalienables per prescripció legal; és a dir, el seu domini no es podia vendre. El seu origen és l’edat mitjana. No només els béns de l’Església eren de mà morta, també ho eren els de la noblesa, els comunals dels municipis, els de fundacions i alguns del Rei. En l’edat moderna es produeix la seva extinció per la desvinculació de patrimonis i amb la desamortització.

La desamortització eclesiàstica és un tema que ha creat polèmica i estudis desiguals. Per uns va ser un autèntic espoli i des del progressisme s’ha criticat com la recerca d’una reforma agrària que només va servir per enriquir els privilegiats. Va representar un element de transformació de la societat estamental a la societat de classes, amb l’establiment de la propietat liberal. És un procés llarg que permet distingir diversos moments. Iniciat a finals del segle XVIII (1798-1807) per Godoy, ministre de Carles IV, present en la guerra de la Independència, continua durant el trienni liberal (1820-1823), que va portar a la pràctica les lleis de les Corts de Cadis, fins a arribar a les més importants: la de Mendizábal (1836-1844) i la de Madoz (1855).

El primer decret pròpiament desamortizador és del 1798. Tomàs i Valiente la defineix com l’apropiació de l’Estat per decisió unilateral legislativa dels béns pertanyents a mans mortes, la seva venda en subhasta i l’assignació de l’import obtingut en l’amortització dels títols del deute públic. Una expropiació forçosa en benefici del deute de l’Estat. El bienni 1836-37 veu la promulgació de les lleis de Mendizábal, després de la destrucció de convents. Es posen a la venda en subhasta pública els béns de les ordres regulars i es destinen convents a ús públic, biblioteques, i a ús privat, fàbriques. Alguns són destruïts per construir-hi places i mercats i per obrir-hi carrers. A Catalunya afecta 201 convents.

El 1860 es defineixen els béns propietat de l’Església

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Durant les dècades centrals del segle, la desamortització dels béns eclesiàstics és una discussió entre el partit moderat i el progressista. S’arriba al Concordat del 1851, en què es reconeix a l’Església la capacitat de comprar i vendre béns, i l’Església es compromet a no impugnar el traspàs de les propietats afectades. Durant el bienni progressista, Pascual Madoz promulga la llei general de desamortització del 1855. Per posar punt i final al tema de la desamortització eclesiàstica es va firmar el conveni definitiu, llei del 4 d’abril del 1860, en què es defineixen els béns propietat de l’Església després de tot el procés. En resum són els de culte, els de residència de sacerdots i religiosos i els d’apostolat. Per conèixer amb seguretat quins eren aquests immobles, un reial decret de l’agost del 1860 va ordenar a les diòcesis elaborar una llista on es relacionessin. Ningú ha posat en dubte la possessió dels béns referits al conveni, propietat de l’Església des de temps immemorials.

El registre de la propietat va començar a ser actiu el 1862. Un dels motius de creació és precisament la protecció dels compradors de béns desamortitzats. Sobre els béns de l’Església només es veu necessari registrar els adquirits després del 1860. El 1863 s’estableix que l’Església pot registrar els béns que ha de vendre, per a seguretat del comprador, amb la immatriculació per certificació del domini expedida pel bisbat. El mateix procediment que se seguia amb els de l’Administració pública. La possibilitat de la immatriculació a través d’un certificat no té res a veure amb raons confessionals, sinó històriques i de política legislativa. Iniciada el 1863, la recullen les següents lleis hipotecàries, des de la del 1947 fins a la del 1998, que va obrir la possibilitat a registrar tots els béns propietat de l’Església.