Catalunya-Espanya

El divendres que s'acosta

L'única esquerda que s'entreveu a l'atzucac català és seure a la taula amb Sánchez. Fora d'aquí, udola el fantasma de Vox i ressona la puntada del 155

1
Es llegeix en minuts
El divendres que s'acosta

Andreu Dalmau

Aquest Nadal m’agafen fra de joc, sense un duro i amb una tremenda sensació de dia de la marmota. ¿Una altra vegada les neules i l’amic invisible? Per acabar de perfilar cert esperit de Mister Scrooge, el personatge malastruc de Dickens, resulta que divendres vinent, dia de preparatius, compres i altres intendències, es preveu un enrenou de mil dimonis per la celebració d’un Consell de Ministres amb aparences de convertir-se en la final entre el River Plate i el Boca Juniors. Carrers tallats, el brunzit del feliç helicòpter, 9.000 policies en dansa9.000 policies en dansa, les mogudes que muntin els CDRCDR i, a sobre, la protesta dels taxis. La ciutat potes enlaire. Barcelona, arxiu de la cortesia segons el Quixot, convertida en un tap descomunal. Una jornada per atrinxerar-se a casa. Quina mandra.

Notícies relacionades

No obstant, donaria per bo l’enrenou que s’acosta si Pedro Sánchez i Quim Torra arribessin a reunir-se Pedro SánchezQuim Torra, tot i que desconfio dels dos. Del primer, perquè necessita aprovar els Pressupostos per mantenir-se sobre el filferro i del segon... Al segon francament em costa molt esforç comprendre’l. Apel·lar a la via eslovena, la crida a tirar cap endavant “amb totes les conseqüències”, denota un profund desconeixement del que va passar als Balcansdesconeixement del que va passar als Balcans i el rastre de sang que van deixar darrere de si les hipertròfies nacionalistes. Ni Espanya és el vesper explosiu en què es va convertir Iugoslàvia després de la mort del mariscal Tito, ni l’independentisme català s’apropa al 88,5% dels eslovens que van decidir unilateralment convertir-se en un país separat el 1991. Les altres coses són bestieses o ganes d’abeurar la bèstia amb gasolina.

Ara toca ibuprofè i apaivagament. Ens agradi més o menys, ara com ara no s’entreveu cap altra esquerda a l’atzucac que seure a la taula amb Sánchez. Fora d’aquí, udola el fantasma de Vox i ressona la puntada del 155155. ¿Una altra vegada? Mentrestant, el món real segueix el seu rumb emprenyat. Mestres, metges, bombers a punt del col·lapse. I gent que sobreviu com pot amb infrasous.