Com agrair l'Horiginal

Enric Casasses ho deia fa uns dies a la tele: la poesia escoltada revela una musicalitat que pot ser, en llegir-la, no li has sabut trobar.

Hi ha un lloc a Barcelona, i això es pot dir des de fa gairebé 18 anys ja, on cada setmana es pot sentir i veure poesia. Fa poc li han canviat el nom, però sempre es dirà l'Horiginal. Fa encara menys ha canviat també de responsable, però l’ànima mater sempre serà en Ferran; Ferran Garcia, per més dades.

Ferran Garcia, que tot just dimecres passat penjava els guants de programador, cambrer, il·luminador, dissenyador, tècnic d’àudio, artista, decorador i no sé quantes coses més de la sala del fons del restaurant ara dit La Rubia, ha estat el responsable que tota una generació –i dues, fins i tot– de poetes nous i veterans, consagrats i ‘amateurs’, bons i dolents, compartissin ocasionalment taula amb Francesc Garriga, amb Carles Hac Mor, amb Màrius Sampere, amb Benet Rossell. Ha posat el lloc també perquè Ester Andorrà i Miquel Adam un dia comencessin a pensar l’editorial de poesia que acabaria concretant-se en Labreu, que és la casa de la trilogia que acaba de concloure un dels poetes actuals que ja es perfila com a clàssic, Josep Pedrals, qui també ve de l’Horiginal, on fins fa no tant compartia responsabilitats programadores amb el mateix Ferran.

Notícies relacionades

A Barcelona hi perviuen alguns locals que organitzen recitals de poesia amb voluntarisme i sense subvencions

Màrius Serra guanya el premi Sant Jordi reinventant la figura de Ferran Sunyer, el 'Hawking' català

Es podria dibuixar la història de l’Horiginal dibuixant cercles i tots començarien i acabarien en el Ferran (amb la Núria Isanda, sempre al seu costat) havent passat el traç en el seu recorregut per noms com el mateix Casasses, Jaume Pons Alorda, Meritxell Cucurella-Jorbà, Vicenç Altaió, David Castillo, Andreu Subirats, Ester Xargay, Montserrat Abelló, Mireia Vidal-Conte, Blanca Llum Vidal, David Caño... Digueu-ne un; digueu qualsevol nom de poeta català actual o recent que us vingui al cap, que, m'hi jugo un pèsol, haurà passat per l’Horiginal.

Un dia, quan es parli de la poesia catalana d’aquestes dècades que ara vivim, es parlarà d’un lloc emblemàtic; el lloc d’on sortien les coses i on tot acabava confluint. I no serà pas altre que l’Horiginal.