Les raons de les protestes a França
Descarbonitzar l'economia, però, ¿qui paga?
Polítiques que beneficien els que ja estan millor i perjudiquen els que estan pitjor no són bones polítiques
fcasals46193378 opinion ilustracion de leonard beard181209135635
Les nostres societats continuen sorprenent amb les seves reaccions polítiques inesperades. Va passar amb el ‘brexit’ i amb el triomf de Donald Trump. Ara ho han tornat a fer amb les protestes dels anomenats ‘armilles grogues’ a França contra la decisió del Govern de Macron d’augmentar els impostos al gasoil, i amb l’inesperat recolzament electoral a Andalusia a Vox, un partit populista nacionalista d’extrema dreta.
De les causes i significat polític del que ha passat a les eleccions andaluses en tindrem ocasió de parlar. Però, en principi, no sembla bon diagnòstic denunciar un nou feixisme a Espanya.
Ara té més interès comprendre el que està passant a França. No per curiositat, sinó perquèuna cosa similar pot passar a Espanyaamb l’anunci de la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera,de prohibir la venda de cotxes dièsel el 2040.I també perquè ens permet entendre millor el que ha passat a Andalusia.
La lluita contral’escalfament global té tot el sentit del món. Tant perquè és un imperatiu civilitzador, com perquè els seus efectes els pateixen especialment els més pobres.
Les causes de l’escalfament són les emissions de gasos hivernacle. En particular, el diòxid de carboni (CO2). Per això es parla de “descarbonitzar” l’economia, arribant fins i tot a la captura del carboni ja emès.
Però la gran qüestió de la descarbonització són els seus efectes redistributius. Quan s’eleva el preu dels combustibles fòssils els més perjudicats són els que tenen cotxes vells i els han d’utilitzar per anar a treballar. D’aquí la reacció dels “armilles grogues” a França. Quan s’anuncia el tancament d’una central elèctrica de carbó com la d’Andorra, a Terol, els qui pateixen els efectes distributius són els empleats, les seves famílies i la comunitat local. Quan s’anuncia, sense més ni més, que es prohibirà la venda de cotxes de gasoil, els més perjudicats són els treballadors de les plantes d’automòbils que fabriquen aquest tipus de cotxes.
Com a estudiant d’Economia em van ensenyar que tota política té guanyadors i perdedors. Polítiques que beneficien els que ja estan millor i perjudiquen els que estan pitjor no són bones polítiques. El fet que hi hagi perdedors, no obstant, no ha de frenar les reformes. Però obliga a fer les coses bé.
Hi ha un elevat consens entre economistes i científics sobre la necessitat de posar preu a les emissions de carbó. La qüestió és com dissenyar un impost al carbó i esmorteir el cop per als més vulnerables. L’economia disposa de dues regles per fer bé la descarbonització. Una és el principi de neutralitat tecnològica. Una altra és el criteri de compensació.
El principi de neutralitat tecnològica assenyala que si un Govern vol reduir les emissions de CO2el que ha de fer és fixar un objectiu d’emissió i una data per aconseguir-ho, posem per cas l’any 2040, però deixar que siguin els fabricants els que escolleixin la tecnologia més adequada per fer-ho. Si s’anuncia que es prohibirà la venda de cotxes de gasoil i es premiarà la dels elèctrics, el que s’està fent, de partida, és perjudicar-ne uns i beneficiar-ne d’altres.
L’impost al carbó no té en compte els perdedors, per això es rebel·len a França. I ho faran en altres països
El criteri de compensació de Kaldor-Hicks, dos prestigiosos economistes de la segona meitat del segle XX, diu que si una política té perdedors però els seus beneficis són superiors, poden utilitzar-se per compensar els perdedors. Aquesta compensació no ha de ser directa, però sí és necessari evitar la pèrdua de benestar dels perdedors perquè aquesta política sigui equitativa.
Notícies relacionadesEl que passa amb les polítiques de descarbonització és que no tenen en compte els perdedors. Les habitants dels llocs que van patir els efectes de la desindustrialització temen que seran de nou els que paguin la factura de la descarbonització. Per això es rebel·len a França. I ho faran a altres països.
Tot i que el ‘brexit’, Trump, França o Andalusia semblin fets distants, no són tan diferents. Responen a la mateixa dinàmica de greuge de les classes mitjanes i treballadores de les comunitats urbanes i rurals oblidades pels governs. ¿Recorden aquell crit “Terol també existeix”? Doncs això és el que estan dient moltes comunitats de la geografia dels nostres països. Recuperar la salut –econòmica, social i cultural– d’aquestes comunitats és fonamental per reconciliar creixement, progrés social i democràcia.
