Per un estatut de la persona desapareguda

Segons dades del Centre Nacional de Desapareguts (CNDES), l’any 2017 es van registrar a Espanya més de 21.000 denúncies per desaparició de persones (4.331 a Catalunya) i la xifra acumulada des del 2009 arriba a les 146.000, de les quals 6.053 continuaven sense resoldre’s a finals d’any (276 a Catalunya).

Les xifres són prou eloqüents per entendre que és necessari abordar la problemàtica de la desaparició de persones, tant socialment com políticament, des d’un punt de vista global i d’una vegada per totes. I no partim de zero. Cal reconèixer que els últims anys s’han produït alguns avenços, tot i que parcials, tant a escala estatal com catalana.

Jornada parlamentària al Congrés

Però hem d’anar més lluny, fer un pas més, el decisiu. I el punt d’inflexió per a l’esperança pot ser la jornada parlamentària celebrada al Congrés dels Diputats el passat dia 6 de novembre sota el títol Solucions Jurídiques a les Desaparicions de Persones. Organitzada per la Fundació QSD Global i dirigida a diputats i senadors (van assistir representants del PSOE, el PP, Cs i Podem), la jornada, presidida per la secretària d’Estat de Seguretat, va comptar amb intervencions de representants del CNDES, antics components de la Comissió Especial del Senat per a l’estudi de la problemàtica de la desaparició de persones sense causa aparent, membres de QSD i ANAR, juristes experts, la presidenta del’Associació INTER-SOS de familiars de persones desaparegudes i, especialment, del testimoni estremidor de familiars de desapareguts. Es van exposar les bases per a un estatut de la persona desapareguda i es va reclamar l’impuls de l’acció legislativa i governamental.

Com a impulsor i membre de la comissió del Senat, vaig centrar la meva intervenció en alguns aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora d’elaborar l’estatut. I el primer és enfocar i entendre les desaparicions com un problema del conjunt de la societat i, per tant, un tema d’Estat, com es va fer en el seu moment amb la violència de gènere o les víctimes per accidents de trànsit, allunyant aquest tema del debat polític partidista i apropar-s’hi amb esperit i voluntat de diàleg, pacte i consens polític. I a partir d’aquesta imprescindible premissa, afrontar la problemàtica des d’una triple òptica:

1.- Prevenció. Segons dades dels Mossos, el 46% de les persones desaparegudes a Catalunya el 2017 i el 63% de les d’edat avançada patia algun tipus de malaltia neurodegenerativa o depressiva. És a dir, tenim clarament identificada una població de risc i els recursos tecnològics de què disposem –braçalet, geolocalitzador, etc.– permeten afrontar-lo. És necessària, no obstant, la col·laboració i formació dels serveis socials locals, de la sanitat de proximitat i dels especialistes que tractin aquests pacients.

2.- Investigació i canvis normatius. Millorar els protocols d’actuació, coordinació i formació dels cossos de seguretat i altres col·lectius que intervenen en la recerca (Protecció Civil, Creu Roja, UMR, voluntaris, etc.); elaborar guies de bones pràctiques, entre d’altres, el paper dels mitjans de comunicació en la informació sobre desaparicions, especialment els de titularitat pública; resoldre els impediments i dificultats que té la policia per a una investigació eficaç –sistemes d’alerta associades al DNI, carnet de conduir, targeta sanitària, accés als moviments bancaris, telèfon mòbil, etc.–; unificar i digitalitzar bases de dades; creació d’un Registre Civil unificat de defuncions; repensar, en alguns aspectes, les limitacions que suposa la llei de protecció de dades de caràcter personal i, pel que fa a l’expedient judicial, escurçar els terminis en els supòsits de les declaracions d’absència legal i de defunció.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

3.- Acompanyament a les famílies. Incorporar la figura del desaparegut en les competències de l’oficina d’atenció a les víctimes en seu judicial; la consideració dels familiars com a víctimes i el recolzament i assessorament als mateixos en matèria policial, judicial i psicològica. En definitiva, disposar d’un protocol i d’una guia d’ajuda als afectats per desaparició.

Desitgem que l’estatut de la persona desapareguda vegi la llum aviat i que les persones desaparegudes i els seus familiars aconsegueixin finalment el tracte que es mereixen en la nostra societat.