Una dona amb penis

Es diu Lara. En el seu DNI hi posa un altre nom. Quan utilitzava aquell altre nom i no es posava ni faldilla ni talons i no portava els cabells llargs, treballava com a dissenyador gràfic i cobrava bastant bé. Era bisexual, com ho és ara, i havia tingut nòvios i nòvies.

Va trigar molt a prendre la decisió perquè sabia que la perdria. I la va perdre. Va perdre la feina. Ni tan sols li van donar explicacions. El que li van donar, això sí, va ser la indemnització. Bastant escassa, tenint en compte que amb l’última reforma laboral surt barat acomiadar. Després va perdre el nòvio. Li va dir que ell no l’acompanyava en l’aventura. També va perdre molta vida sexual. Quan era un noi guapo, se li tiraven a sobre (ja se sap: 'Everybody wants you when you're bi, looking at the girls and eyeing all the guys'), però ara que és una noia guapa... amb penis... Doncs, sí, n’hi ha que s’hi atreveixen. Però o va borratxo o fins al capdamunt de coca, i la Lara odia l’alcohol i les drogues, o diu que ho fa perquè li dona morbo. I a la Lara el fet de donar morbo no li dona morbo Ella vol que es fiquin al llit amb ella per sexe, no per satisfer una curiositat malsana.

Ara se li tiren a sobre, però d’una altra manera. Quan torna a casa de nit, ho fa amb por. Els grups d’homes li fan por, com ens en fan a les altres dones. Fa poc la van agredir uns 'canis' que tornaven a casa borratxos. La Lara ja forma part del 82% dels transsexuals espanyols que han patit una agressió en la seva vida. Només un 18% s’han deslliurat de la pallissa que els cau per això, per ser diferents.

Aquí jo no tinc espai per parlar-los de 'gyrus' angular esquerre i lòbul parietal inferior esquerre o d’àrea tegmental ventral o de còrtex somatosensorial primari. Però és important que entenguin això: La Lara va néixer així.

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula, 'The miseducation of Cameron Post’, que tracta sobre la 'conversion therapy', les teràpies de reconversió que s’han intentat durant decennis i que encara s’apliquen en moltes parts del món perquè gais i lesbianes canviïn d’orientació sexual. Ni 'electroshocks', ni hipnosi, ni psicoanàlisi, ni condicionament aversiu (aplicar descàrregues elèctriques mentre es veu porno homosexual), res té èxit. A tot estirar, el que s’aconsegueix és que el pacient (vaja, més aviat la víctima) se suïcidi. Ara, per fi, una part del món entén això.  

El Regne Unit ha prohibit aquestes teràpies, però a Espanya, de moment, continua pendent l’aprovació a escala nacional per part del Parlament una llei unificada; de manera que actualment és cada regió la que regula com lluitar contra la LGTBIfòbia. Per exemple, a Navarra aquestes teràpies encara existeixen.

La Lara tampoc pot canviar qui és. ¿Qui, estant bé del cap, perdria una feina, un nòvio, una vida sexual i social normalitzada, la seguretat de tornar tranquil·la a casa a la nit, per un simple caprici o per una moda?

¿A mi em fa cap mal la Lara quan es posa faldilla i talons? Cap. ¿Interfereix en la meva vida? En absolut. La Lara a mi no em fa mal; n’hi fan a ella cada dia. Discriminada a la feina, discriminada per part de la seva família, discriminada com a amant per part de qui temia el que diran, insultada al carrer pel simple fet de caminar...

La Lara té tot el dret de vestir i actuar com li surti del penis que encara té. Mai estaré d’acord amb les feministes que no vegin com a dona una dona a qui la condició de dona voluntària li costa tan cara.

Jo crec que la Lara és una dona. No és una dona com jo. Té la seva diferència. També una dona amb síndrome de Down té la seva diferència, o una dona autista, o una dona amb síndrome d’Asperger. Totes elles són neurodivergents. Els seus cervells són neuroatípics, tenen diferències amb els cervells que qualifiquem de normals. Però també una dona cega és diferent de mi, o una dona albina. I una dona negra és diferent de mi.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Algunes em diuen que com que soc «blanca i burgesa» no puc entendre una dona negra i pobra. En alguns moments de la meva vida he sigut pobra, molt pobra. Quant al fet de ser blanca, als Estats Units no em consideren així. Allà, soc llatina (les meves nebodes, de fet, consten així en les seves beques d’universitat, en que se’ls exigeix adscripció a grup ètnic). En qualsevol cas, la qüestió és que totes som dones i el que ens uneix és més del que ens diferencia.

El que ens uneix és que a totes ens han maltractat o discriminat alguna vegada pel mer fet de ser dones.