Anar al contingut

Hàbits i negoci

Viure la mort

Jose Irun

Viure la mort

Sonia Herrera

No estaria gens malament que "la ineludible" prengués un descans perquè aquells que es lucren amb el dolor aliè es replantegessin moltes coses

Deia Mario Benedetti que "al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida". Però les maneres de retre homenatge als nostres difunts, plorar la seva mort i celebrar la seva vida, són molt diverses.

Si penso en la relació que tenim a Espanya amb la mort, em venen al cap cues de cotxes pujant al cementiri de Collserola el dia de Tots Sants, rams de crisantems embolicats en paper d’alumini, passadissos plens de nínxols i llargues escales lliscant pel terra de grava, esqueles i necrològiques, vetlles a tanatoris més o menys foscos i dones netejant làpides en un petit poble de Zamora amb escombres de mà de bruc i vestides de mig dol al més pur estil de la pel·lícula 'Volver', de Pedro Almodóvar. ¿I què sentim davant de la Parca? ¿Por? ¿Negació? ¿Suggestió?

Altres ritus

Sigui com sigui, la meva impressió és que hi tenim una relació com a mínim rareta. Quan vaig viure a Mèxic fa 13 anys vaig comprovar de primera mà que hi havia maneres precioses d’honrar el record d’aquelles i aquells que ens han deixat, ritus mortuoris menys grisos i profundament guaridors i resilients, cerimònies atapeïdes de quotidianitat i cura, cultes que connecten la vida i la mort no com a mons oposats i hostils, sinó com a experiències lligades per un fil invisible fet d’un material fràgil i valuosíssim: la memòria.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A propòsit de com es preocupen les diferents cultures pels morts, he llegit últimament un llibre escrit per la tanatopractora Catlin Doughty, impulsora del moviment de mort positiva i activista per a la transformació de la indústria funerària, que afirma que "no existeix una manera única d’entendre o de viure la mort dels éssers estimats", però que "és freqüent invocar les creences religioses per denigrar les pràctiques d’altres grups" (De aquí a la eternidad. Una vuelta al mundo en busca de la buena muerte', Capitán Swing, 2017). I és que, pel que sembla, els prejudicis ens persegueixen fins a la tomba.

Una altra qüestió interessant del llibre és el que concerneix la mercantilització i el negoci de la mort. ¿Amb les pompes fúnebres hem topat? Sembla que sí. Perquè, tot i que la cançó 'La Calaca' de la magnífica Amparo Ochoa digui que “‘la muerte no enseña el cobre, tampoco hace distinciones, lo mismo se lleva al pobre que al rico con sus millones’", el cert és que morir surt car –en tots els sentits– i a l’hora de morir també hi ha classes.

Per això, en vista de la falta de suport polític que ha tingut l’Ajuntament de Barcelona per al seu projecte de funerària pública, a una li passa pel cap Saramago i ‘Les intermitències de la mort’. I la recordo perquè, com en la novel·la, no estaria gens malament que "la ineludible" es prengués un descans o es posés en vaga perquè aquells que es lucren amb el dolor aliè es replantegessin moltes coses sobre el dret que totes tenim a acomiadar dignament els nostres sense que això comporti una hipoteca.

Temes: Funeràries