No soc un robot

Gairebé es pot dir ja que són infinites les vegades que assenyalem amb fàstic la pestanya de 'reCAPTCHA' al final de gairebé qualsevol formulari digital. Amb massa fàstic, la veritat. Wolpe assenyalava com la desensibilització sistemàtica ens va tornant laxos davant de situacions que, a primera instància, podrien causar-nos estrès. Incessantment ens anem flexibilitzant més i més, en una societat immersa en la bogeria de l’impacte emocional i la sorpresa recurrent com a estratègia marquetiniana. Com a toxicòmans de l’efectisme, cada vegada necessitem dosis més altes per aconseguir atreure el nostre interès i, per tant, desenvolupem una dependència creuada al consum de dades (que, no, d’informació), perquè contrastar-la i baixar de la monofont d’internet també comporta el seu temps i desgast d’energia, a més de fer-nos reflexionar, la qual cosa està molt ‘démodé’.

Així que quan un amic em plantejava a la tornada de l’estiu que estava avorrit de contestar aquesta pregunta de manera sistemàtica i sense pensar, a mi em va donar per fer-ho. ¿I si ho soc? ¿I si soc un robot? Perquè... ¿quines són les proves de fe que indiquen el contrari? La tipologia de proves desafiament-resposta dirimiran si soc o no humà. L’alternativa al 'bot' en les noves versions seria no fer tasques repetitives i aniria en funció de com navego per la xarxa. Però, és clar, som animals de costums, que consultem els mateixos mitjans, que utilitzem els mateixos cercadors i que, paral·lelament, som igual de rutinaris en la nostra vida quotidiana perquè precisament això és el que ens dona la tranquil·litat que aporta la seguretat al saber que tenim el nostre destí més o menys sota control.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

És més, segons Hiroshi Ishiguro, Hiroshi Ishiguro, enginyer japonès especialitzat en androides hiperrealistes, "un humà és un animal utilitzant tecnologia, i per això no podem separar-los; més d’un 90% de les nostres activitats es recolzen en la tecnologia; això vol dir que ja som pràcticament un 90% robots”. I és llavors quan m’entren les esgarrifances i penso que la pregunta de seguretat de 'reCAPTCHA' dista molt de ser retòrica i es converteix en un macabre joc capciós, sobretot si aprofundeixo en les diferències entre educar i programar, que, en molts casos, es limiten a mers eufemismes.

Trobo la tranquil·litat quan m’aturo en la capacitat de sentir. Sembla que, almenys ara per ara, és patrimoni exclusiu dels éssers vius. Llavors, només em preocupa una altra cosa: ¿què ens frena a relacionar-nos? ¡Sembla que estem aterrits amb la idea de deixar-nos afectar per les emocions! Mirem cap a un altre lloc davant d’un indigent, eludim les visites als qui pateixen als hospitals, recloem els ancians en residències i cada vegada ens comuniquem més per Whatsapp, tant que en comptes de fer una trucada síncrona i pràctica ens enviem àudios, mentre ens tornem bojos amb els 'likes' i l’esponjositat de les frases motivacionals. Estimem la vida, però no sortim a viure-la. Oblidem que tenim el privilegi de què manquen els robots.