L'any que vam viure perillosament

Molts pensaran que només és casualitat que, just quan es compleix l’aniversari de l’1-O, l’Estat que va ser incapaç de trobar aquelles urnes de plàstic vegi desbordar les seves clavegueres, inundant les institucions amb una marea d’escombraries que puja l’endemà més forta que el dia abans. Als qui no creiem ni en la casualitat ni en les coincidències, sigui en la política o sigui en el govern, ens sembla més aviat una altra conseqüència del carca que devora des de dins un sistema incapaç d’assumir que els temps han canviat i només queda adaptar-se o morir. Igual que, fa un any, aquelles desmesurades càrregues policials que van donar la volta al món ens van semblar a molts el retrat implacablement envellit d’un Estat que només sabia processar per la força les demandes que no sabia com gestionar.

Les deixalles del comissari Villarejo

Molts dels que, llavors, van proclamar calderonianament la derrota de l’Estat, segons ells indefens en mans de la inèrcia i la inacció del president Mariano Rajoy, i van clamar èpicament per la intervenció immediata a Catalunya en nom de la llibertat, la democràcia, la dignitat i, en general, totes les grans paraules que van poder trobar al diccionari, són ara qui més feliços neden en el fang del xantatge institucional i més i millor s’acarnissen amb les deixalles que els va tirant el comissari Villarejo. Per a una part no menor de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques i diversos milions de votants mitjans espanyols, fa un any es va perdre una oportunitat d’or per arreglar Catalunya, desallotjar els nacionalistes de les institucions i restaurar el sagrat ordre constitucional, gelosament guardat llavors pels summes sacerdots de Ciutadans i avui en oberta disputa amb els penedits populars, de tornada a la cleda del puritanisme constitucional.

Notícies relacionades

El jutge ordena investigar si hi ha relació entre Villarejo i Moncloa.com

L’elogi revolucionari

Tant els va doldre que es desaprofités llavors l’activació del 155 per, per exemple, complir el seu somni de castellanitzar TV-3, que no han fet cap altra cosa en tot aquest temps que reclamar una nova aplicació, però aquesta vegada sense contemplacions. En la seva anàlisi, l’única manera d’arreglar l’autogovern català consisteix a suspendre’l fins que aprenguin a utilitzar-lo com cal. Ni Ciutadans ni el PP tenen un programa de govern per a Catalunya. Si demà els donessin la Generalitat, a part d’ocupar-la, no sabrien què fer-ne. Tot el seu programa és que no governin els altres, igual que l’1-O tota la seva estratègia era impedir que votessin els altres.

Tot i que no tot han sigut males notícies aquest any. De fet, ja no estan en el Govern d’Espanya els responsables del naufragi de l’Estat a Catalunya. Ara, tot i que sigui en precari i a ensurt diari sortit de les clavegueres, governen els representants dels qui es van escandalitzar amb la violència policial d’aquella jornada i encara van entendre menys per què no es poden resoldre aquests desacords com es fa a la resta del món democràticament civilitzat: negociant i votant.