Ser escriptora és

Ser escriptora és que et citin per a una entrevista i descobreixis que a l’entrevistador no li interessa la teva primera novel·la, sinó la teva vida personal. Ser escriptora és que et convidin a pujar a l’habitació del teu hotel a l’acabar l’entrevista. Ser escriptora que és que et preguntin si una noia tan guapa com tu ha escrit tots aquests llibres. Ser escriptora és que un col·lega intenti fer-te un petó abans de començar l’entrevista que us faran. Ser escriptora és que et preguntin si escrius per a dones. Ser escriptora és que et preguntin per què els teus personatges són sempre femenins. Ser escriptora és haver de buscar els referents després de la vida acadèmica, perquè estudiaràs poques escriptores als llibres. Ser escriptora és que et cataloguin com a literatura femenina pel simple fet d’escriure, sent dona, sobre dones de ficció. Ser escriptora és que vulguin fer-te fotografies per a revistes de moda i et retoquin la imatge per semblar més prima. Ser escriptora és especialitzar-se en gènere perquè en les ressenyes dels diaris generalistes algú inclogui llibres escrits per dones. Ser escriptora és, sovint, ser la quota de la teva tertúlia. Ser escriptora és que et presentin al públic fent referència al teu físic i no als teus llibres.

Hi ha una cosa que no és una escriptora: un escriptor. O això sembla, a jutjar per les diferències.  Ho explico, i només basat en la meva pròpia experiència, perquè fa uns dies Júlia Barceló va posar en marxa el #SerActriuÉs, i algunes, discretament, s’hi han anat sumant amb altres professions. Potser així, anomenant-les totes, des dels nostres sectors, el que suposa ser dona –encara– podrem adonar-nos que no importa la professió –per més progre i moderna que sigui–, que el mal és endèmic i com a tal s’ha de tractar. No som cap excepció, cap de nosaltres, ni és una casualitat. S’ha acabat silenciar l’abús de poder i la comoditat dels homes a qui ja els està ben muntat el sistema. S’ha acabat.