Polèmica dimissió de Lluís Pasqual
La conjura dels mediocres
Hi ha una sospitosa desproporció entre el nivell d'excel·lència aconseguit i la forma en què Lluís Pasqual es veu forçat a marxar del Lliure
zentauroepp33044649 barcelona 04 03 2016 presentaci n del libro de la mano de 180901125520 /
Habitem una petita i insignificant taqueta fosca en algun lloc de les extensions inconcebibles de l’espai. En aquesta insignificant taqueta, el que més abunda és l’enveja, la insolidaritat, la mediocritat, la doble moral, l’ànsia insaciable de poder, la hipocresia, el ves-te’n tu perquè m’hi posi jo. En fi, lloc fastigós, per què enganyar-nos. Jean Genet va profetitzar a la seva obra ‘El balcó’ que un dement dominaria el món. Va encertar bastant, ¿oi?
He tingut el privilegi d’assistir a la creació del Teatre Lliure, ara celebrat i lloat a tot Europa. Els creadors van ser un grapat de joves plens de coratge i amor al teatre. Vaig ser testimoni d’això (jo també he sigut jove, tinc papers que ho acrediten). Capitanejats per dos homes irrepetibles: Fabià Puigcerver i Lluís Pasqual. El seu talent, la seva generositat, la seva genialitat i la seva capacitat de sacrifici davant de les adversitats (que van ser moltes: pals a les rodes, injustícies polítiques, falta de diners...) van poder amb tot. Alguns ja no estan amb nosaltres, però sí la seva obra i l’esperit que la va inspirar.
Ara, 40 anys després, Pasqual ha dimitit com a director del Teatre Lliure. Es posa així fi a una etapa memorable del teatre català i europeu, que no hauria sigut possible sense el seu immens talent. Hi ha una sospitosa desproporció entre el nivell d’excel·lència aconseguit i la forma en què Lluís es veu forçat a marxar (parafrasejant el gran Mario Gas: "¡Mal, Gómez, mal!"). Això fa olor a mesquí.
Ningú amb dos dits de front pot creure’s que una aspirant a actriu i 20 (?) firmes anònimes siguin el detonant de la dimissió forçada. Sisplau... Som en una nanopart de la boleta fosca en què cada 15 dies es fa història, en la qual ens distanciem irremeiablement i en la qual les fílies i fòbies campen al seu aire.
Comença un nou cicle al Lliure. És evident que cada generació farà el seu teatre, però aconseguir que el teatre sigui un art és un treball duríssim, no apte per a mediocres. “La mediocritat possiblement consisteix a ser davant de la grandesa i no adonar-se’n” (Gilbert Keith Chesterton).
PS: Potser poden canviar el nom del Lliure. Jo suggereixo Peix al Cove.
