Onades de calor internes

Sé que no és un tema sexi. Més aviat continua sent tabú. És de mal to esmentar-ho i minva l’autoestima reconèixer-ho quan el que premia socialment és semblar jove, bonica i triomfadora. Però, per molt que intentem ocultar-ho, l’onada de calor ens delata. Som milers de dones entorn dels 50 anys fonent-nos com un gelat al sol i agitant frenèticament una orquestra de ventalls. Quan tens la menopausa de vegades tens ganes de plorar i no saps per què. Plores per totes les coses terribles i injustes que ocorren al món. Plores per les persones que estimaves i que han desaparegut de la teva vida. Plores perquè no ets tan omnipotent com pensaves. Plores, en definitiva, perquè el teu cos sap que el temps passa i entreveu el final com una possibilitat no remota. Plores perquè has pres consciència queets fràgil i el vent de la vida et pot enderrocar, perquè ingresses en una edat en la qual ja no et sostindrà ningú, més que tu mateixa, i els teus pares, si viuen, han envellit i ja no miren per tu, sinó que has de mirar per ells.

Els fills se’n van de casa o estan en l’adolescència i només somien a deslligar-se de tu. No obstant, encara has d’ocupar-te de les tasques domèstiques i que la casa (aquesta petita empresa) funcioni. Molts dies no et veus amb forces o amb cap. Llavors algú et parlad’unes pastilles. No són precisament les pastillitas grogues que prenia la mestressa de casa d’aquella cançó dels Rolling Stones ‘Mother’s Little helper’. Els temps han canviat des de 1966, quan les espanyoles de mitjana edat també prenien pastilles, però roses, el famós Optalidón que els donava corda per arribar a la nit. Després va venir la teràpia hormonal substitutòria, però ara té poca popularitat ja que en molts casos va tenir perillosos efectes secundaris. Com que no ens conformem i les obligacions segueixen allà, hàgim dormit malament o bé, busquem amb avidesa una cosa que ens tregui els maleïts acaloraments i en general la boira del cap. Llavors, les que patim els mals de la menopausa (moltes se’n deslliuren, enhorabona) ens llancem als herbolaris: herba de San Juan, oli d’onagra, magnesi, flavonoides vegetals, triptòfan, trèvol vermell, kudzu... I així una infinitat de productes que pel que sembla compensen el que perdem al deixar de menstruar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sens dubte és un fantàstic negoci i puixant, doncs cada mes lògicament, ens incorporem un grapat més a les potencials consumidores. Som les ‘baby-boomers’ nascudes entre els 60 i 70, la primera generació que massivament ha compatibilitzat com ha pogut vida professional i vida familiar. A sobre vam tenir els fills tardanament, amb la qual cosa la menopausa ens esclata a la cara amb ells encara penjant del braç i del compte corrent. Per descomptat, entre les nostres mares també hi havia dones amb carreres exigents, però en menor número. Que siguem tantes i encara en plena activitat domèstica i professional, afavoreix l’explosió d’oferta dels laboratoris a una clientela disposada a pagar el que li demanin sense saber del cert si funciona.

A la recerca d’aquesta fórmula magistral, aquests dies he recorregut herbolaris de Madrid, Londres i Barcelona (a més de dotzenes de pàgines webs, ja saben, la xarxa, aquest apotecari amic). Hi ha tantes alternatives que desconcerta i t’entra el consegüent acalorament. Vaig llançar càlculs i el pressupost no baixa dels 60 euros mensuals, però encara disposant de recursos, lamento anunciar que no vaig trobar la fórmula magistral. No obstant, quan menys m’ho esperava, sí que vaig trobar una llum al final del túnel. Es tracta d’un llibre que no sé per què no recepta la Seguretat Social en lloc de tant Lexatín: ‘Francine se desarregla’, de l’holandesa Francine Oomen (Ediciones B). Oomen és dibuixant i escriptora de brètols llibres infantils, però, fruit del seu desconcert físic i vital, es va atrevir amb aquestes memòries dibuixades sobre una etapa que, com ella diu, t’assalta com una emboscada. Són eloqüents, divertides, consoladores, reflexives i gràficament enlluernadores.  Tot i que hi hagi batalles que és inevitable perdre, com la de la flacciditat i les arrugues, val la pena perdre-les si és en companyia. Creguin-me, homes i dones de bé, si tenen a prop aquest estiu a alguna amiga, mare, germana, companya o esposa fent anar el ventall faci fred o calor, per immediatament després destemprar-se i necessitar el xal, regalin-li un exemplar de ‘Francine se desarregla’. Tot i que no li mitigui la menopausa, riurà. Perquè potser el millor tractament és simplement l’acceptació.