El conflicte català

L'ou de la serp

El gir sobiranista no va arribar com a resposta a cap política de recentralització d'Aznar, sense majoria absoluta el 1998. Va ser una estratègia deliberada, l'ou de la serp, que s'ha convertit avui en secessionisme dur

1
Es llegeix en minuts
L'ou de la serp

ALBERT BERTRAN

Santos Juliá a 'Transición. Historia de una política española (1937-2017)' reconstrueix el llarg procés des del final de la guerra civil i durant la dictadura per trobar un camí de reconciliació que ens conduís a la democràcia. El prestigiós historiador també examina la manera en què el consens forjat el 1978 s’ha anat erosionant en les últimes dècades fins a la crisi actual. Per sobre dels avatars polítics, dos elements de fons hi han contribuït: la qüestió de la memòria històrica i el problema territorial. Sobre això últim, val la pena recordar que aquesta setmana passada s’han complert 20 anys de la Declaració de Barcelona, firmada per CiU, el PNB i BNG, en què aquestes tres forces nacionalistes van renunciar al terme 'nacionalitats’ –que Miquel Roca tan bé va defensar en el debat constitucional– pel de nacions sobiranes amb drets polítics. El 1998 els nacionalistes es van convertir en sobiranistes i van començar a abjurar del model autonòmic.

Notícies relacionades

Dos anys abans, CiU i PP havien firmat el pacte del Majestic, que va suposar el traspàs d’importants competències, la més destacada va ser la de trànsit als Mossos, la desaparició dels governadors civils, i un nou model de finançament que es va qualificar d’immillorable. Així doncs, el gir sobiranista no es va produir com a resposta a cap política de recentralització de José María Aznar, que el 1998 no tenia majoria absoluta. Al contrari, va ser una estratègia deliberada, l’ou de la serp, que 20 anys després s’ha convertit en secessionisme dur. És un altre exemple que demostra la falsedat de la pretesa culpa de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut en l’inici del 'procés'.

Tenir això en compte és important perquè Pedro Sánchez no posi tots els ous a la cistella de la distensió. Més li valdria reforçar una política de comunicació que, per exemple, fes de La 2 de RTVE a Sant Cugat un canal en català potent que competís amb TV-3. Certament, el problema de fons és polític i potser es resol votant. Però d’entrada és un problema de propaganda.