Anar al contingut

Al contraatac

El cor del món és una pilota

Shaun Botterill

El cor del món és una pilota

Antonio Franco

Bèlgica és un estat amb dues comunitats que no s'estimen, flamencs i valons, però que amb l'arribada del Mundial s'han reajuntat al voltant d'un únic -i bo- equip

Després de diverses setmanes de vibracions nacionalistes i adoració a uns exèrcits que defensen en calçons curts les seves banderes, els explicaré dos contes de fades relacionats amb el futbol. Un que reflecteix fins a quin punt el cor del món millora de salut des que té forma de pilota, un altre descriu l’atipicitat que l’envolta. El primer es refereix a Bèlgica, un estat amb dues comunitats que no s’estimen, els flamencs i els valons, però que amb l’arribada del Mundial s’han reajuntat al voltant d’un únic –i bo- equip compartint projecte.

Valons com els senyors Hazard i Witsel s’abraçaven i es besaven alegrement amb flamencs com els senyors De Bruyne i Vertonghen després de marcar els gols. Desatenien els integristes de la política i la cultura que els empenyien a tractar-se amb fredor. I no eren només ells: les dues comunitats senceres s’entusiasmaven juntes per primera vegada en molt temps. La vareta màgica que les va unir temporalment es diu pilota de futbol, un objecte que sol ser tractat a puntades de peu en una activitat manejada moltes vegades per negociants tramposos. Però és un progrés que per amor al futbol els països ara lluitin intentant marcar-se gols en comptes de cenyir-se al mètode tradicional d’empènyer els seus respectius joves a matar-se entre ells.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Els qui parlen aquests dies d’aquesta paradoxa dels flamencs i els valons es queden curts. La Bèlgica real no té dues comunitats, sinó tres, tot i que a la tercera, la immigració, la solen amagar o només la citen parlant de marginació o terrorisme. Però resulta que el senyor Lukaku, d’ascendència congolesa, i el senyor Fellaini, d’origen marroquí, també han brillat en la selecció i disfrutaven amb els flamencs i els valons el seu mateix i únic projecte. El futbol fa avançar la consciència de la multiètnia també per bé. A Le Pen el molestava que el seu país tingués una selecció físicament molt fosca, però quan França va guanyar un Mundial va haver de deixar de predicar la idiotesa de la superioritat blanca en aquest esport. Si diumenge França aconsegueix un altre títol, la seva successora, l’altra Le Pen, s’haurà d’empassar una selecció encara més morena.

L’altra història és més senzilla: un empleat s’acomiada d’un patró que no li agrada. Ho considero un conte de fades perquè això de fer la botifarra i dir adeu al cap que paga bé no és habitual en un món en què sempre acomiaden els empresaris. Però el futbol és diferent. Ho sap Florentino, president del Madrid, humiliat per un dels seus empleats, tot i que aquest –s’ha de dir– és més ric i més odiat que ell. Cristiano Ronaldo no volia continuar aguantant aquest Florentino que presumeix d’espanyolíssim però que va robar a Espanya el seleccionador per portar-lo a casa perquè entrenés els seus nens.