L'Espanya del Madrid

Crec que va ser el feixista José Antonio Primo de Rivera que el 1935, en un discurs al Teatre de la Comèdia, va pronunciar una frase que es va convertir en una de les cites més ximples i inintel·ligibles de les que em van obligar a memoritzar quan estudiava batxillerat: "Estimem Espanya perquè no ens agrada". Han passat molts anys. La primera part de la frase està molt qüestionada des de diversos punts de la pell de toro i la segona part d’aquell eslògan és vigent fins i tot en relació amb el joc de la selecció de futbol en el Mundial. I no té gaire sentit desempolsegar una altra cita de la mateixa època i calibre, allò de "Rússia és culpable", perquè malgrat la sinistra ombra que projecta Putin sobre totes les coses som molt nombrosos els qui en realitat no estimem l’actual selecció espanyola per si mateixa, per les seves incoherències i pel seu plantejament tan absurdament madridista.

Portem dos partits de Mundial i, encara que la selecció està a prop de classificar-se per a la següent fase,ningú no sap pràcticament res sobre el seu joc, perquè ha estat impossible veure’l, perquè no ha existit. Ni contra Portugal contra l’Iran, l’equip no va jugar a res malgrat haver sigut educat per dos pares: Lopetegui, que va seleccionar aquest conjunt de madridistes abans d’anar-se’n al que per la seva ètica i lleialtat era el seu destí natural com a club, i Hierro, exfutbolista d’aquesta mateixa casa, un defensa que en els seus bons temps repartia els mateixos productes que ara distribueix Sergio Ramos.

Torna la casta

La selecció no incloïa tants madridistes des d’abans que es barcelonitzés, des d’aquells temps llunyans en què Espanya sempre guanyava en honor, casta i mèrits, malgrat que perdés els partits. El dia de Portugal va estar fluixa i va encaixar un gol de pissarrí per culpa del porter De Gea, que no és del Madrid però gairebé, i que ja va estar poc fi en els amistosos de preparació. Però encara que no estigui en forma els seleccionadors de l’Espanya del Madrid el prefereixen a Kepa, de l’Athletic, de qui no seré tan oportunista per recordar que fa molt poc es va negar a fitxar pels del Bernabéu.

Contra l’Iran tot va ser encara més difícil, malgrat que ningú no sap quin lloc ocupa en el rànquing de la FIFA de seleccions nacionals. Aquest rival va organitzar un mur defensiu, una tasca en què és especialista, però els especialistes espanyols a atacar no van saber trobar-hi escletxes ni provocar-hi esquerdes. A això va contribuir bastant un altre especialista, el rígid senyor Hierro. Els qui el van designar van oblidar que no té cap experiència com a tècnic que s’ha d’enfrontar a tàctiques com la del frontó. No sap organitzar variants tàctiques per desmuntar cadenats ni administrar una política de substitucions sobre la marxa per inocular frescor. És una pena perquè Hierro té altres virtuts, com la de procedir del club ara més important per a la selecció, en què si no pot jugar Carvajal s’alinea Nacho, el seu reserva al Bernabéu, i si s’han de fer canvis es fa saltar al campLucas Vázquez o Asensio, no sigui que Odriozola o Iago Aspas es malacostumin. I tot queda a casa, que el Madrid és el primer encara que en l’última Lliga quedés 17 punts al darrere del Barça.

Notícies relacionades

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Acabar a cops de puny amb un maltractador

De tota manera el madridisme ara està tan incrustat en la selecció que Espanya va acabar guanyant amb una fórmula a la qual ja està acostumat l’equip blanc: el gol decisiu va arribar de rebot i gairebé sense voler.  Alguns, al veure-ho, van exclamar el de sempre: "¡Es la leche!”. Mentre Floren probablement apuntava al marge del seu full de càlcul, aquest que sol utilitzar com a agenda, que si Diego Costa en aquest Mundial marca més gols d’estil tan purament madridista potser l’haurà de fitxar. Ai, oblidava recordar-vos que en els dos partits de Rússia els poders fàctics van considerar convenient que el combinat espanyol vestís de blanc.

Per molt que ens pesi a alguns, el Reial Madrid acabarà guanyant el Mundial de Rússia. Possiblement no ho farà des del seu camuflatge de la selecció, però serà el gran triomfador. Cristiano Ronaldo amenaça de ser el ‘pitxitxi’ del campionat, Modric es va berenar l’Argentina de Messi, mentre Kroos continuarà portant la batuta d’Alemanya, si pot, fins la final. Ens hem de fotre. Faríem bé de tornar a la fe resignada dels nostres pares, la del “nostre regne no és d’aquest món", i confiar que sense cap dubte en el judici final ens donaran la raó. Però això potser ens arribarà tard.