Sense paraules

Aquests dies he observat amb atenció el comportament gestual d’alguns dels ministres en el solemne acte del seu prometiment de funcions, i m’ha semblat interessant, potser per deformació professional, observar com alguns dels seus gestos denotaven les emocions que portaven dins. Els esbufecs del segon nou ministre de Cultura, contorbat per tanta expectació el dia de la seva presa de possessió, em van semblar fins i tot tendres. Allò semblava sobrepassar-lo, per nou, m’imagino.

Fa molts anys que estudio el gest, aquest llenguatge ric i interessantíssim que fem servir per comunicar-nos i que ens ajuda a expressar-nos en coses tan importants com els sentiments. Dins d’un gest hi ha una emoció, com la que hi havia aquell dia en el ministre José Guirao. Més enllà d’una manera d’expressió subsidiària, el gest és un “idioma” per si mateix. En la combinació entre tots dos hi ha la manera més completa i més exhaustiva de l’expressió humana.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De vegades lamento que no es parli més de la nostra riquesa gestual. Des de petits ens ensenyen a parlar, i tanmateix ningú no ens ensenya a gesticular, el gest l’aprenem mitjançant l’observació de la nostra gent més gran i també d’una manera espontània i natural, ja que possiblement portem en el nostre ADN gestos inherents a la cultura a què pertanyem. Mirin si no: cap pare no ha d’explicar al seu fill que per negar alguna cosa sense dir paraula ha de moure de manera repetida el cap a la dreta i a l’esquerra. I simplement des d’una edat primerenca, quan no desitgem alguna cosa, retirem el cap o bé neguem amb ell per rebutjar el que no ens agrada.

Potser la tendresa que em van proporcionar els gestos de sorpresa i nerviosisme del ministre van venir de veure que, quan ens expressem sense paraules, som més sincers que quan ens hi emmascarem al darrere. El gest ens delata, la paraula ens encobreix. I no vull acabar sense posar èmfasi en el més meravellós i subtil dels gestos: el de la mirada. Deia Mario Benedetti: “No sé ni el teu nom, només sé la mirada amb què m’ho dius.”