IDEES

Veces i llenties

2
Es llegeix en minuts
Veces i llenties

J J Guillen

Tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta. La bona és que hem recuperat elministeri de Cultura gràcies a Pedro Sánchez. La dolenta (o discutible) és que el nouministre és un tuitaire professional amb tendència a ficar la pota, un periodista del cor criat als pits d’Ana Rosa Quintanai un escriptor de novel·les que no he llegit (mea culpa).Això sí, tampoc cal que ens acarnissarem ambMàxim Huerta,li concedirem elscent dies de rigor: si després d’aquest temps resulta que no hi està a l’altura, el podem substituir per Jorge Javier Vázquez o María Teresa Campos (esperant que no se li acudeixi exigir una subsecretaria per a Bigote Arrocet). Més enllà de les bromes, el cert és que ningú sap com ha arribat Huerta a ministre, tot i que no es descarta la negativa prèvia d’alguns pesos pesants de la cultura espanyola. I potser és un intel·lectual que ha portat la seva condició en secret i ens sorprèn amb mesures colossals. En qualsevol cas, tornem a tenir Ministeri de Cultura, una bona notícia després que el PP es polís la qüestió amb una secretaria d’Estat dirigida pel llavors marit de Meritxell Batet.

Notícies relacionades

Però el que més em preocupa és que el ministeri es digui de Cultura i Esports.

Més enllà del ministre elegit, el que més em preocupa és que el ministeri en qüestió s’anomeni deCultura i Esports. ¿Algú m’explica què té a veure una cosa amb l’altra? Al ministre de Cultura l’esport el pot fer esgarrifar –com és el cas de Huerta, que ara sobreactua en direcció contrària, però el tuit delator no hi ha qui l’esborri–, però això no li impedeix de ser un bon gestor de la seva especialitat. Cultura i Esportsem sona al Ministeri d’Informació i Turisme que dirigia Manuel Fraga en l’etapa pseudoaperturista del franquisme. ¿Algú sap quina relació tenen la informació i el turisme? Jo diria que la mateixa que hi ha entre naps i cols. El cas, tant en dictadura com en democràcia, és omplir-se la boca de cultura i després cobrir l’expedient de qualsevol manera. Eliminar el Ministeri de Cultura va ser només el clau final al taüt de la cultura, a aquella de la qual fins aleshores n’hi havia prou amb menystenir. Considerar-la, com a França, qüestió d’Estatno és una prioritat de cap Govern espanyol: recordeu com va acabar el pobre Jorge Semprún per intentar-ho.