Cosir i lluitar

Dissabte passat es va celebrar el Dia Mundial de Teixir en Públic. Ja ho sabeu, hi ha dies per a tot. Teixir en públic és una tradició antiga. Molts recordem les dones en cadires baixes de cosidora, cosint en grups a la porta de casa. Allò de la cadira baixa serà perquè l’actitud protegeix l’esquena, ja que cosir és dur. Cosir, teixir, brodar ha sigut el mode de vida de milers de dones fins fa alguna dècada, quan es va popularitzar el 'prêt-à-porter' i va néixer la indústria de la confecció. Però fins aleshores la roba es feia, es transformava i es reparava a casa.

Les meves dues àvies eren excel·lents cosidores, sempre les vaig envejar, però més aquest cap de setmana quan he sabut que a València un grup de veïnes del Cabanyal sota el nom Craft Cabanyal broden un text firmat per mi en metres i metres de tela. En realitat, fa uns un quants anys que ho fan amb la participació fins avui de 462 persones, perquè el text és del que no hi ha. Té 17 pàgines. N’han brodat 12. Tot i que soc guionista i novel·lista, no és cap text de ficció el que broden. És l’ordre ministerial que vaig firmar un 29 de desembre del 2009: 6.681 paraules, 35.821 caràcters.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Possiblement no torni a firmar mai una obra tan important. Mitjançant aquesta ordre paralitzem el pla de l’Ajuntament de València del PP que pretenia demolir el barri del Cabanyal per fer una avinguda. El barri és popular, però les seves vivendes tenen un incontestable valor artístic: el millor de la rajoleria i la ceràmica valenciana està a les façanes, a més d’un característic disseny i el concepte urbanístic. L’ordre coronava molts anys de lluita dels veïns contra les excavadores i l’alcaldia. No va ser ni de bon tros la solució definitiva. Hi va haver episodis molt tristos i frustrants després i el barri, encara ara, està en procés de recuperació.

Vivim dies que ens tornen la fe en la política i des d’aquí convido el ministre Huerta, que és valencià, a acompanyar-me aviat per afegir amb les nostres mans matusseres d’escriptors alguna puntada a aquesta iniciativa veïnal. La política serveix. La cultura també.