Anar al contingut

El nou Govern central

Prudència i modernitat socialista

Prudència i modernitat socialista

Carlos Carnicero Urabayen

Sánchez podria haver optat per un gabinet de fidels però ha optat per envoltar-se de referents

El president Pedro Sánchez sembla conscient del moment que viu. No ha de ser fàcil per a un líder que ha desafiat la lògica del poder tantes vegades. ‘No podia, però va poder’, podria ser el lema de cada una de les seves vides en política. Ha fet donar un tomb al sistema polític del país en una setmana. Però no, lluny de confondre la seva arribada a la Moncloa com una victòria electoral més, sembla actuar de forma prudent en els seus primers passos, conscient que haurà de guanyar-se la presidència cada dia. Discreció i poques celebracions. Bon senyal.

La lògica constitucional de la moció de censura és inapel·lable. El Parlament elegeix el primer ministre –encara que en el nostre sistema es digui president– i ha de ser capaç de retirar-li la confiança i, si cal, buscar un reemplaçament. Rajoy estava esgotat i Sánchez va pilotar una coalició que va dir prou a la corrupció sistèmica. Però una cosa és armar voluntats per al ‘no’ a la ‘Gürtel’ i una altra afirmar la coalició del ‘sí’ a Sánchez cada dia des de la Moncloa, no només per aconseguir majories al Congrés ,sinó acceptació social en un país acostumat a  votar per canviar de Govern.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La formació del Govern llança senyals positius. Hi ha una fina línia entre la prudència i els complexos. Sánchez no l’ha creuat. Podria haver buscat un gabinet reduït de fidels del PSOE, disposat a gestionar uns mesos sense fer gaire soroll, però en canvi ha optat per envoltar-se de referents de la societat espanyola; ments lliures que li podran fer ombra, dir “no” si discrepen i “adeu” si se n’atipen.

El “Govern dels millors” de Sánchez trenca amb un dels grans mals que han divorciat a la política dels ciutadans: la gens dissimulada hegemonia dels buròcrates de partit, que parlen i raonen en termes similars sobre com i quan mantenir el poder del petit. Del talent i la pluralitat com sospita que acompanyaven el PSOE s’ha passat al Govern galàctic. No està gens malament.

La modernitat de l’Executiu, amb presència rècord de dones ministres (11) davant d’homes ministres (6), bagatges mixtos del sector públic i privat, nacional i internacional, identitats sexuals diverses, opera com un dard a la pesada retòrica franquista del ‘procés’. L’obsessiva caricaturització de l’Espanya del xurro, toros i panderetes fa riure més que mai en aquests nous temps.

La presència de Borrell, fuet de l’independentisme, i de Grande-Marlaska, jutge amb pedigrí en la lluita antiterrorista, esborren de cop les anàlisis que van caricaturitzar l’arribada de Sánchez com la traïció a l’Espanya constitucional enmig del seu pitjor desafiament. Diàleg sí, però sens dubte aquests no són els actors que un imagina trencant el país.

Però potser la notícia que té més ampli recorregut és l’orgullós europeisme del nou Govern. Enmig dels replegaments nacionals que són moda en aquest continent i més enllà, Espanya mostra al món que la seva modernitat evoca el millor dels valors europeus que avui viuen qüestionats.