El premi Català de l'Any
catala
No ha estat una setmana fàcil. No ho està sent, encara. Cap i cor, mal greixats, es compassen i descompassen a intervals regulars. L’ànim puja i baixa a ritme de Dragon Khan. Soc conscient d’haver viscut un dels millors moments de la meva vida, gràcies a la generositat de molts lectors d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que m’han volgut regalar un premi majúscul davant del qual –com em passa amb tots els premis– no estic segur de reunir prou mèrits per fer-lo meu.
I faig malament, ho sé. No és hipocresia ni falsa modèstia, li ho asseguro. És, en darrer terme, una cosa íntima i personal: en actitud de dubte vitalici, sempre en lluita amb la meva autoestima, aconsegueixo enfadar molt sovint aquell que m’expressa el seu afecte de bon grat, sense demanar res a canvi, content de fer-ho si li donen l’ocasió. No vull que sigui aquest el cas. Al contrari. Penso en els que m’han votat (i en els que, sense haver-ho fet, s’han alegrat amb mi del resultat), i només se m’acudeixen paraules d’agraïment que escric amb la por que tinguin gust de poc.
Notícies relacionadesPerquè la paraula és curta on l’emoció és llarga. N’hi ha prou amb recordar l’expressió (o la falta d’expressió) del meu rostre en el moment de sentir el meu nom. El sobresalt, en primer lloc. Després, l’estupor, l’esglai, el desconcert. I de seguida, el vertigen. No recordo pitjor nit d’estrena. No recordo haver passat mai tanta por en un teatre. Mai m’ha semblat tan gran l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya, ni tan llarg el recorregut fins al faristol on havia de dir unes paraules.
Però els revelaré una cosa: en el precís moment de posar el peu a l’empostissat, vaig notar que ho feien amb mi, acompanyant-me, sostenint-me, portant-me de la mà, no només els que m’havien votat, sinó també tots aquells que al llarg de la meva vida havien tingut amb mi una paraula afectuosa, un gest afable, un somriure còmplice, un retret a temps. Amb ells vaig arribar al faristol. Amb ells vaig recollir el premi. I ells van inspirar, una a una, les paraules que van conformar el meu discurs. Gràcies a tothom.
