Anar al contingut

EL GOVERN DE BCN

La revolució de l'Upper

La revolució de l'Upper

Eva Arderius

Els veïns de barris amb rendes altes, almenys els que es manifesten públicament, semblen estar molt enfadats amb Ada Colau

M'agrada llegir les cartes al director dels diaris. Són una bona font d’informació i serveixen per prendre el pols a les preocupacions ciutadanes. Últimament estic enganxada a un tipus de cartes: van dirigides al govern de Barcelona i les escriuen majoritàriament veïns de barris amb rendes altes. Cosa que, fent un símil amb Nova York, es coneix com l’Upper.

L’Upper, almenys el que es manifesta públicament, sembla estar molt enfadat amb Ada Colau. No sé si és perquè pensen que l’alcaldessa actua amb prejudicis i va en contra seu, perquè simplement senten que aquest no és el seu govern o perquè pensen que les normes s’haurien d’aplicar només de la Diagonal cap avall. Als queixosos de l’Upper no els agraden els carrils bici de Ganduxer i el Turó Park. Diuen que no els utilitza ningú i que els compliquen l’accés al pàrquing. Ni la prova pilot de recollida de residus porta per porta de Sarrià, i parlen fins i tot de «la dictadura de les escombraries».

Tampoc els agrada que s’apliqui la norma que prohibeix aparcar motos a les voreres. Just l’autor d’una carta explica que fa anys que la deixa a la porta de casa seva i a la de l’oficina, i vol seguir igual. «La moto estalvia molts embussos de trànsit», afegeix esperant un agraïment municipal. Alguns tampoc volen el tramvia per la Diagonal perquè prefereixen poder seguir circulant per allà amb el seu cotxe, i altres no estan d’acord amb la prohibició de gossos al Turó Park i ja adverteixen que desobeiran.

Totes aquestes reivindicacions recorden l’estil Aznar quan, el 2007, qüestionava les campanyes contra l’alcoholisme de la DGT amb aquell «qui t’ha dit a tu les copes que jo he de beure». En el cas de les cartes sobre la ciutat de Barcelona, el que qüestionen els seus autors és que l’ajuntament els digui per on s’ha de circular, on han d’aparcar la moto, on han de passejar els seus gossos i quin dia han de baixar les escombraries.

Algunes d’aquestes queixes, individualistes i poc empàtiques, tenen el mateix to que es podria utilitzar per queixar-se del servei. Del mal servei. Però el cas és que els treballadors públics no porten còfia. Un ajuntament no serveix, un ajuntament governa, amb més o menys encerts. Pagar tots els impostos no dona dret a embrutar, contaminar i deixar el nostre propi rastre personal pensant que algú ja netejarà i ho arreglarà.

Si mirem enrere, veurem que ja no llencem els papers a terra, reciclem i no fumem als locals públics. Acceptar-ho no ha sigut cap drama i el balanç és positiu. Viure en societat implica això, canviar el jo pel nosaltres, adaptar-se, responsabilitzar-se i renunciar a algunes coses.

Està bé ser crític, però sempre que es miri més enllà del nostre melic. No crec que els carrils bici, el tramvia o les normes d’aparcament i recollida d’escombraries s’hagin inventat per amargar la vida a ningú. De veritat, no és res personal.

0 Comentaris
cargando