Justícia europea i debat sobiranista
Euroordre: apunt tècnic, mirada política
Qüestionar la norma de detenció i entrega pot dañar les regles de funcionament de l'edifici de la UE
L’Ordre Europea de Detenció i Entrega (OEDE), coneguda com a Euroordre, és un instrument de l’Espaio de Llibertat, Seguretat i Justícia (ELSJ). Aquest últim constitueix un àmbit de regulació europea relativament jove. Els seus inicis daten dels anys 70 amb les primeres trobades informals dels ministres de l’Interior dels estats membres reunits sota el nom de grup Trevi.
Des d’aleshores, la cooperació europea en assumptes de Justícia i Interior ha conegut un desenvolupament extraordinari, explicat per conjuntures crítiques com l’entrada en vigor dels tractats de Maastricht (1992) i d’Amsterdam (1999) o l’adopció dels successius programes de Tampere (1999-2004), la Haia (2005-2009) i Estocolm (2010-2014). En l’actualitat, tal com reflecteix l’enunciat mateix del Tractat de Lisboa, les qüestions de llibertat, seguretat i justícia ocupen un lloc central en les preocupacions europees.
La supressió de les fronteres internes derivada de la plena realització del mercat únic així com qüestions de seguretat lligades a la creixent naturalesa transnacional de la delinqüència i del crim organitzat o la lluita contra el terrorisme internacional són les principals forces motrius d’aquest canvi; un salt qualitatiu en l’agenda europea que troba la seva expressió en tres elements: desenvolupament legislatiu, desplegament institucional i ampliació del radi d’acció extraordinaris al llarg dels últims 20 anys. A títol d’exemple, a data de 31 de desembre del 2016, el 85% de les directives (70 de 82) i el 97,5% dels reglaments (117 de 120) en vigor en matèria de Justícia i Interior són posteriors a l’any 1998.
En el mateix sentit, 9 de les 11 agències europees creades per implementar l’ELSJ a nivell europeu van ser creades entre el 2002 i el 2011. Per una altra part, en l’actualitat, l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia engloba des de la garantia dels drets fonamentals (lluita contra la discriminació i protecció de les dades personals) fins a la lluita contra la ciberdelinqüència i la radicalització violenta, passant per les polítiques d’immigració i asil o la cooperació judicial en matèria civil i penal. Aquestes dades demostren l’ambició política dels estats membres i de les institucions europees en aquest camp; una ambició que de fet reflecteix el mateix concepte d’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia.
La creació de l’euroordre l’any 2002 sota presidència espanyola del Consell de la UE (Decisió Marc del Consell de la UE de 13 de juny del 2002) en el context dels atemptats de l’11-S (que van actuar com a acceleradors) ha d’interpretar-se tenint en compte aquesta evolució. Igual que moltes altres eines com Eurojust, Europol o Frontex, el seu origen està directament lligat a la voluntat de conformar un ordre públic europeu.
La consecució d’aquest objectiu comporta aspectes diversos. En termes funcionals, la supressió de les fronteres interiors de la Unió Europea i la gestió integrada de les seves fronteres exteriors (Conveni d’Aplicació dels Acords de Schengen del 1985) o també el reforç de la cooperació policial i judicial en matèria civil i penal entre els estats membres fins al punt de la seva inclusió en lògiques de funcionament pròpiament europees tal com reflecteix la mateixa noció d’euroordre.
En termes jurídics, la progressiva convergència i harmonització de l’ordre públic i administració de la justícia sota paraigua europeu impliquen l’acceptació del principi fonamental de reconeixement mutu.
Per últim, tal com esmenta la Comissió Europea en el seu Llibre Verd del 2011 sobre l’espai judicial europeu, en termes polítics, la vertebració d’un Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia també requereix uns principis de govern que estiguin basats en la confiança mútua.
Les regles del joc europeu –supranacionals, intergovernamentals o a mig camí entre totes dues lògiques decisòries– descansen en essència sobre aquest acord de base. La premissa que regeix la vertebració de l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia no deixa de ser la renúncia a una parcel·la de sobirania, com és el control del territori propi, a canvi de la construcció d’un bé comú superior.
L’euroordre és un vector d’integració. En aquest sentit, la seva posada en entredit fàcilment pot conduir a qüestionar no només el conjunt de normes sinó també els principis i valors mateixos que regeixen el funcionament de la casa comuna europea.
