Els efectes de la desigualtat social

Combatre la pobresa abans que els pobres

Les persones sense llar no són culpables d'un fracàs personal sinó víctimes d'un fracàs polític i institucional

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp42791130 catalunya180405184316

zentauroepp42791130 catalunya180405184316 / ALBERT BERTRAN

No és el mateix la pobresa que ser pobre. Tots els partits afirmen voler acabar amb la pobresa, fins i tot aquells que amb les seves polítiques la promouen. Dir-ho dóna rèdit electoral. Els pobres, en canvi, molesten. Quan amb l’esclat de la crisi van augmentar les persones que cercaven menjar en els contenidors de les escombraries, l’Ajuntament de Girona, per cert presidit aleshores per Carles Puigdemont, va decidir tancar amb cadenat bona part dels contenidors on els supermercats llançaven la brossa. La raó era que donava mala imatge a la ciutat que la gent busqués aliments entre les deixalles. El problema per alguns no és la pobresa sinó els pobres.

Les persones sense sostre són el testimoni més dur, i visible, d’aquesta pobresa creiexent, que sovint es viu de portes endins, en silenci i amb l’únic suport de la família. Avis que acaben pagant el pis, el menjar i la roba de fills i nets. Les criatures són les que més en pateixen les conseqüències. Un infant que creix pobre té poques possibilitats de sortir-se’n. Segons diuen els estudis, un 80% de les criatures que avui són pobres ho seguiran sent d’adults. Cada cop més, es neix pobre i es mor pobre.

A l’acampada de les persones sense llar de plaça Catalunya, que s’autoanomena Acampada x Drets, els afectats parlen amb veu pròpia. Són els invisibles, als quals s’acusa de ser pobres perquè volen, de no tenir interès a treballar... Persones colpejades no només per la pobresa sinó pels prejudicis. Són «els ningú», que diria el poeta Eduardo Galeano. A ciutats del Brasil, les persones sense llar fa anys que s’organitzen en moviments socials propis. A França, als 90 va sorgir un moviment similar. Veurem aquí què passa. Per aquells que viuen al carrer recuperar la dignitat i l’autonomia, davant d’un sistema que els expulsa, és fonamental. Com ha demostrat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o tants d’altres moviments de base, la lluita és el millor antídot contra el desànim, l’estigma i la vergonya.

Sovint es pensa que hi ha receptes màgiques per acabar amb el sensellarisme, però no és així. Es clar que es pot fer més per pal·liar la situació dels que viuen al carrer, en particular des de l’administració pública, però mentre no s’abordin les causes polítiques que el provoquen tot el que es farà serà posar tiretes.

   

Notícies relacionades

Les persones sense llar no són culpables d’un fracàs personal, com es pot creure, sinó que són víctimes d’un fracàs polític i institucional, on la majoria d’aquells que governen han renunciat a defensar els drets fonamentals de les persones en benefici dels grans interessos privats. La precarietat laboral, la falta d’habitatge accessible, la manca d’ingressos... són terreny fèrtil perquè augmenti la vulnerabilitat social, i el nombre de persones sense llar. Tenir feina avui, amb salaris que a vegades no arriben ni als 500 euros mensuals, no és cap garantia per viure dignament, tenir casa i arribar a final de mes.

La línia que separa la pobresa de l’exclusió social és cada dia més estreta. No es tracta d’acabar amb els pobres, com alguns voldrien, sinó d’acabar amb la pobresa.