Paco Camarasa, llibreter

Si hi havia una cosa que Paco Camarasa no perdonava a una novel·la negre-criminal és que l’avorrís. Com  a bon lector, el Paco tenia clar que el tedi no feia per ell. Crec que ho va saber des que va començar a llegir clandestinament unes novel·les que no s’ajustaven al patró intel·lectual dels anys 60; aquell que mirava amb menyspreu els llibres ambientats als suburbis de grans ciutats, les històries de detectius apallissats per la sort, les pàgines que gairebé feien olor de sang i tabac.

Tot i això, el Paco va veure moltes més coses en aquestes trames, prou per dedicar-los la seva vida (amb el permís i la col·laboració entusiasta de Montse Clavé, la seva companya). Diria que, amb gran clarividència, va intuir que unint el seu destí al d’autors com Vázquez Montalbán, Ellroy, Leon, Winslow, Andreu Martí o González Ledesma, faria fugir del tot els perills de l’avorriment. Potser no es faria ric, les coses com són, però al final dels seus dies hauria atresorat una gran provisió de moments únics, la majoria viscuts en aquella llibreria petita i singular que va sobreviure durant 13 anys. I, el que és més important, que en aquest camí esquitxat d’alegries i algun fracàs, com el de tots els mortals, també aniria fent amics interessants. Lectors àvids com ell, autors canalles, clients còmplices d’aquest projecte cultural que va treure el noir del calaix de la roba d’estiu per posar-lo als estants de tota la temporada. Perquè el bon negre combina amb tot i el Paco, d’això, n’estava convençut. De la mateixa manera que sabia que una estona de conversa acompanyada d’una copa de vi o un cafè s’agraeixen en aquests temps banals en què manen els clics, els likes i els hash-tags; més que agrair-se, són imprescindibles.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El final de la vida li va arribar dilluns, de matinada, i ens ha deixat tocats a tots els que el coneixíem, perquè en el fons sabem que Barcelona, sense el Paco, ja no serà la mateixa. I que no n’hi haurà cap altre com ell. I que, moltes vegades, quan necessitem aquella dosi d’humanitat, ens haurem de conformar amb el succedani dolorós que és la nostàlgia dels bons moments.

  T’enyorarem, Paco Camarasa, llibreter.