Necessitem coratge polític

A Catalunya sembla que no se li posa bé l’autogovern. Ho estem veient amb els efectes que ha tingut el procés en les sortides de seus empresarials i en la divisió social. No és la primera vegada. Ja va passar el 1934 amb la proclamació de l’Estat Català pel president republicà Lluís Companys. Contràriament, el dinamisme empresarial, la convivència i el progrés social han sigut més grans en aquelles etapes en què es va deixar la gestió de la política a l’Estat i els catalans van dedicar totes les seves energies a fer empresa i a crear riquesa. Sembla com si existís un dilema català consistent a haver de triar entre l’autogovern o crear riquesa. Fins ara ha sigut així. Però no ho ha de ser necessàriament en el futur. Però abans de veure com es pot reconciliar l’aspiració a més i millor autogovern amb el progrés econòmic i la convivència social, val la pena parar-se a buscar alguna explicació al dilema. 

El professor Fabián Estapé, el meu mestre a la Universitat de Barcelona, fent servir la seva proverbial ironia, em va comentar en una ocasió que tenia pensat escriure un petit llibre sobre els catalans i ja tenia títol: Pocs i mal avinguts. No sé com argumentaria avui la seva idea. Però possiblement faria referència al fet que, en moments crucials per a l’autogovern, el nacionalisme català democràtic s’ha deixat segrestar pels seus grups més radicals i populistes. Populistes ja que neguen el pluralisme i tendeixen a dividir la societat en dos grups irreconciliables: el poble i les elits corruptes; o, bons i mals patriotes. 

Amb aquesta visió maniquea, aquests grups minoritaris han acusat de tebis els nacionalistes democràtics i han assenyalat i fustigat els no nacionalistes. El mateix professor Estapé ho va patir en carn pròpia, així com altres economistes i polítics catalans (Laureà Figuerola, Francesc Cambó, Joan Sardá Dexeus, Laureano López Rodó, Ernest Lluch, Miquel Roca, entre molts altres) que des de diferents opcions polítiques van assumir el compromís de contribuir a modernitzar Espanya des de, i en benefici de Catalunya. Per això van ser fustigats, tant des de les files conservadores de tradició carlista com des de les esquerres antisistema. 

Els últims mesos els dirigents nacionalistes crítics amb la deriva de l’independentisme unilateral no han tingut el coratge polític de trencar amb aquests grups intransigents. Els ha frenat la por a ser acusats de «traïdors», «botiflers» o «antipatriotes». A més a més del càlcul electoral, possiblement a l’expresident Carles Puigdemont li va faltar aquell coratge el dia 26 d’octubre a la matinada quan va comunicar al seu Govern que convocaria eleccions i després es va deixar intimidar per aquest tipus d’acusacions. S’hauria evitat així l’aplicació del 155, la pèrdua de les institucions d’autogovern i el trencament de la convivència. 

No soc jurista i tinc dubtes que es pugui acusar els dirigents independentistes del delicte de rebel·lió i mantenir-los en presó preventiva. Però penso que als dirigents demòcrates d’ERC i del PDECat els ha fallat el coratge moral i polític necessari per enfrontar-se a la por de ser acusats de traïdors. Si no la vencen no tindrem govern i, entre altres mals, la sanitat, l’educació i altres serveis públics fonamentals es deterioraran de manera irreversible. Ens veurem, a més a més, abocats a noves eleccions, que probablement tampoc seran útils si segueix faltant aquest coratge per ser moderat en lloc d’intransigent. 

No es tracta de renunciar a més i millor autogovern. És una aspiració compartida per catalans de tota la vida i per nouvinguts. Del que es tracta és de fer-la possible en el marc de les regles de l’Estat de dret, definides per l’Estatut, la Constitució i els tractats europeus. Sense que s’hagi de renunciar a canvis legals que permetin obrir vies per a les aspiracions democràtiques.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però hem de reconèixer que aquestes vies per a un millor autogovern no han sigut possibles no només per culpa del maximalisme independentista sinó també, i en bona mesura, per l’immobilisme polític practicat pels Governs espanyols i els partits polítics estatals. Ara bé, aquest immobilisme no es trencarà amb la violència política, la fustigació dels no independentistes i els aldarulls en carrers i carreteres sinó amb l’acord polític entre independentistes i no independentistes sobre quin autogovern volem. Per tant, dotem-nos del coratge moral necessari per vèncer les pors i acordem primer entre nosaltres quins són els objectius compartits per aconseguir més i millor autogovern. 

Catedràtic de Política Econòmica (UB).