El Mundial pinta bé per al barcelonisme

Els partits de les últimes provatures de cara al Mundial han ratificat les bones sensacions barcelonistes d’aquesta temporada. Actuant en les respectives seleccions, és a dir separats, la majoria dels jugadors del Barça han superat amb nota les cites. Messi ha obtingut un excel·lent fins i tot sense jugar. Sobre la gespa difícilment hauria brillat tant com va cridar l’atenció el pou negre on va caure l’Argentina sense la seva aportació.

A les altres seleccions la doble jornada d’amistosos els va servir per calibrar les seves possibilitats, però l’absència de Messi  deixa sense indicis del que podrà fer l’Argentina a Rússia. Que consti que la primera mitja hora de la selecció de Sampaoli va mostrar virtuts futbolístiques. Després va naufragar, però al Mundial possiblement farà una altra cosa; hi haurà Messi, i també Agüero i Di María degudament messissitzats. Otamendi per la seva part mai dirigirà pitjor que al Wanda de Madrid la defensa. Prenguin-ne nota: només els imprudents poden descartar-los des d’ara de cara a Moscou.

Els que es desboquen amb facilitat estan entusiasmats amb Espanya que va actuar millor a Alemanya que contra els pobrets argentins desmanegats. Hi ha equip, hi ha possibilitats de triomf, però s’ha de desplegar de manera encara més rigorosa l’esquema.

És preocupant que el seleccionador mantingui dubtes sobre si jugar amb un ariet lluitador (Diego Costa) o amb un fals nou habilidós (Rodrigo o Iago Aspas). I sembla tenir més ganes de fer-ho amb el primer malgrat que en aquests dos partits la selecció ha sigut més coherent, compenetrada i penetrant amb la segona fórmula. Lopetegui en canvi deixa en evidència Zidane: ell sí que sap treure un espectacular rendiment d’Isco. Quan s’hi reincorpori Busquets la selecció estarà en condicions d’optar a tot a Rússia, excepte si la tradicional eufòria i les pressions de la premsa de la capital ho espatllen tot.

L’eufòria és un penell que aquesta vegada va impulsar molts espanyols a aplaudir exageradament Piqué, que va estar tan bé com sempre. Piqué deu pensar que si s’obliden de la seva mare i del seu petit país ja està prou bé, i fins i tot li deu semblar graciós que molts madrilenys amb mala consciència –i que el necessiten– l’ovacionin quan abandona la gespa.

Per a les tres màximes figures del futbol actual (Messi, Neymar i Cristiano) aquests partits han sigut paradoxals. Els dos primers no els van jugar però van ser degudament recordats malgrat les seves absències, mentre el tercer, que sí que es va alinear, davant Holanda no només va fracassar estrepitosament com a rematador sinó que va exhibir el seu declivi quan es va endarrerir per intentar crear –a l’estil de Messi– el joc que Portugal no aconseguia construir.

Més enllà d’això s’han vist coses interessants. El joc defensiu robust del Brasil el manté com a favorit per a tot (i atenció a la perfecta posada a punt que van exhibir Paulinho i Coutinho, cosa que parla molt bé de la seva preparació al Barça). Alemanya també va presentar la seva candidatura a guanyar el Mundial amb un futbol consistent tot i els seus problemes amb el gol.  Joachim Löw no acaba de trobar un esquema ofensiu que potenciï Sané i que en tregui el rendiment que n’obté Pep Guardiola.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

França té també un elevat nivell tant al darrere com al davant. En el seu atac es va perfilant l’eficiència demolidora de la parella Mbappé-Griezmann, mentre van agradar les genialitats del nostre Dembélé, que en alguns moments va presentar candidatura per convertir el duo en trio. Umtiti va tornar a confirmar que és un dels defenses més segurs del planeta.

Aquests partits van fer créixer enormement l’aurèola al Barça per la nombrosa i destacada presència dels seus jugadors i anticipa la impressió que el Mundial podrà ser una gran festa per al barcelonisme. Però aquests partits al mateix temps van reactivar un vell dubte: ¿són millors els grans clubs que les seleccions?, ¿té més qualitat el futbol de l’acumulació de figures que el de la compenetració que proporciona el treball quotidià en equip? És una qüestió apassionant que tornarà sens dubte a plantejar-se en tota la seva esplendor aquest estiu a Moscou.