Com sobreviure a una ruptura

Benigno havia viscut una història d’amor, o el que ell creia que era amor. Cada vegada que tenia sexe amb aquella dona, segregava un còctel químic al nucli accumbens del seu cervell:  dopamina, serotonina, fenetilamina, oxitocina, norepinefrina… Una bomba d’hormones que feia que ell es mantingués hores fent l’amor i nits conversant, que estigués sempre excitat, que la necessités com una droga i que la seva capacitat per jutjar-la es reduís a zero. 

Ella no estava enganxada a ell com ell a ella: ella tenia un altre proveïdor. És com si el meu amic tingués un sol camell que li passés heroïna, però ella en tingués dos. I ella va escollir l’altre.

En el moment en què el seu cervell va deixar de segregar aquelles substàncies, a Benigno tot li recordava a ella, la seva proveïdora. Una foto, el bar i el cine al qual solien anar, una cançó, un jersei que ella es va deixar a casa seva. Qualsevol estímul desencadenava l’activitat d’un tipus específic de neurones dins del nucli caudat i l’àrea tegmental ventral del cervell.

Les mateixes àrees que registren els efectes de la cocaïna, de l’heroïna o de la nicotina. O sigui, era exactament igual que si estigués deixant una droga.

Benigno es va dedicar a tafanejar a les xarxes socials d’ella, i a enviar-li missatges sense parar. Cada vegada que veia una foto d’ella, el cervell de Benigno, de manera instantània, enviava un missatge a la seva amígdala. El seu cervell actuava mitjançant un mecanisme ancestral que fa que tots registrem estímuls que provoquen plaer o estrès.

Per exemple, si un mico passa per un bosc i li surt un escurçó des d’un arbust, l’amígdala registra aquesta imatge. La pròxima vegada que el mico passi per allà, l’amígdala executarà una resposta fòbica perquè el mico no s’acosti a l’arbust. L’amígdala registra tant estímuls positius com negatius, de forma que qualsevol imatge o missatge de l’exproveïdora activava un circuit neuronal en Benigno. I, en resposta, l’amígdala desactivava el còrtex prefrontal –el centre de la lògica– i avisava les seves glàndules adrenals per alliberar les hormones de l’estrès: adrenalina i cortisol. Per això Benigno suava, se li esgotava la respiració i se li accelerava el pols.

Decidit a oblidar-la , la primera cosa que va fer Benigno va ser bloquejar el contacte a Whatsapp, en xarxes socials, i fins i tot posar el número a la llista negra.

Va començar a córrer cada matí, conscient que l’exercici fa que el cervell segregui les endorfines que ell trobava a faltar tan desesperadament.  I s’havia fet una selecció de música alegre, perquè la música també n’allibera.

Benigno es passava hores acariciant a tot gos i gat que es trobava pel carrer, i va començar a fer abraçades i a agafar la mà a tots els seus amics i a la parentela. Perquè amb una abraçada, una encaixada de mans o una carícia, el cervell promou la secreció d’oxitocina i d’opioides (sedants) endògens. Per aquesta mateixa raó, Benigno  va començar a rebre massatges.

Un metge li va dir a Benigno que podria prendre fluoxetina o sertralina. Perquè aquesta mena de medicaments funcionen com a reequilibrants químics del seu sistema de neurotransmissió. Els va provar durant sis mesos. Estava més tranquil però va perdre la libido.

Benigno quedava sovint amb els seus amics perquè la relació social provoca alliberament d’oxitocina o de vasopressina, que convergeixen amb la dopamina a la via mesolímbica per incrementar el predomini dels senyals socials i la informació. Benigno no parlava de la seva ex. Anava  al cine, al futbol, al teatre i comentava l’obra, la jugada, el partit, la pel·lícula. Però no parlava d’ella. No volia despertar la seva temuda amígdala.

Al cap d’un any, Benigno va conèixer una altra dona. I va canviar la seva proveïdora d’emocions per una altra. I el cicle es va reiniciar.

Hi ha qui li diria a Benigno que per què en deia amor quan volia dir sexe. Jo crec més aviat que a vegades diem amor quan volem dir neuroquímica. L’amor de veritat, l’amor a la parella estable, als fills, a la família, als amics de l’ànima, dura tota la vida.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Benigno és un dependent emocional. Una d’aquestes persones que va encadenant conquistes com qui col·lecciona segells, amb la diferència que després no pot vendre la seva col·lecció. Però l’enamorament és tan intens i tan satisfactori en els inicis que hi ha gent, com Benigno, que no en pot prescindir. 

Encara que després faci mal.