Immens sempre Quini

La vida és això que li ha passat a Quini: derrotar el càncer després d’un combat titànic, del qual molts no surten, per acabar morint-te al mig del carrer. Així de cru sona per a una figura tan enorme.

El tsunami d’elogis després de la seva sobtada mort, dimarts a la nit, fins a l’explosió d’ahir a la nit a l’estadi d’El Molinón, només s’entén des de la dimensió d’un heroi de l’esport que agradava a tots.

A Quini sempre li van dir el Brujo, per la seva màgia amb la pilota sobre la gespa mullada de la seva estimada Astúries. Tenia aire de vaquer, com si acabés de sortir d’una pel·li de John Ford, barba dura, sempre ben afaitada, un somriure amb clotet a l’estil Kirk Douglas, i un aire desgarbat però elegant.

Potser és producte dels records en blanc i negre, però també es podia comparar Quini amb el James Stwart de Que bonic que és viure. La magnitud de Quini té l’eco de les veus, milers d’ecos, que el retraten com una bona, excel·lent, persona. Com Stewart interpretant el sant George Bailey que canta amb la seva filla Búfal no vol dormir.

Se li va trencar el cor en un carrer de Gijón al Brujo que va sobreviure a l’angoixa d’estar 25 dies segrestat en un zulo i a la tràgica mort del seu germà Jesús, el porter de l’Sporting, empassat pel Cantàbric a l’intentar salvar uns nens anglesos que s’ofegava en una platja. 

A Quini el vam poder disfrutar amb aquell Sporting dels Castro, Cundi, Maceda, Rezza, Redondo, Ferrero, Joaquín, Morán que gairebé va guanyar una Lliga i amb el Barça de Maradona i Menotti, dels primers anys 80, al qual se li van reservar els títols de Copa i Recopa.

D’aquella lliga frustrada de 1979 per a glòria del Madrid queden, també, els records de la tele en blanc i negre. Llavors al segon classificat del torneig no li quedava millor trofeu que classificar-se per a la Copa de la Uefa. El club asturià va rebre per aclamació popular la banda de campió moral, un títol que es dilueix en el temps. Aquell Sporting va ser anomenat  matagegants.

De l’estadi d’El Molinón va sorgir el crit tan corejat durant anys en molts estadis d’Espanya:  «Así, así, así gana el Madrid».

 

A l’hemeroteca emergeix aquell retrat en blanc i negre firmat per Armando Álvarez per a un suplement Més Esport d’aquest diari de fa poc juntament amb les capturades per Agustí Carbonell amb Quini posant de blaugrana en dia de presentació juntament amb el bilbaí Alexanko, el que va ser el fitxatge més car del futbol espanyol el 1980, ¡cent milions de pessetes! Estaven contruint un equip per guanyar la Lliga que es va esfumar amb el segrest i que va acabar a les vitrines de l’estadi Vicente Calderón.

Quini se n’ha anat de sobte. Aquest primer de març es compleixen 37 anys d’aquell segrest que va afegir més tenebrisme a aquella Espanya que acabava de superar el tejerazo, el 23-F, i que poc després viuria la sacsejada de l’assalt al Banc Central a Barcelona. Era l’any 1981, fa poc temps. O massa. Que ens ho digui Ana Pastor, la periodista.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Jo vaig veure jugar Quini amb el Barça de Maradona. Eliminatòria copera amb un 4-0 al Camp Nou a càrrec del Brujo, el pitxitxi de la Lliga, sota la batuta de Diego Armando Maradona que aquella nit va lluir el braçal quadribarrat de capità. En el partit de tornada, clatellada guerrera a El Sadar (2-3).

Aquell Barça de Menotti va perdre la Copa contra l’Athletic de Clemente. No va jugar Quini perquè Menotti no ho va voler. Aquella final va acabar en tumult i tangana entre futbolistes al Bernabéu. També és una altra història, una lletja història per a un altre dia.