Anar al contingut

Anàlisi

Líders del retorn al passat

MUNIR UZ ZAMAN

Líders del retorn al passat

Rafael Vilasanjuan

El que espanta de l'informe anual d'Amnistia Internacional és no saber cap on ens està dirigint una llista cada vegada més nombrosa de governs temorosos

Tornem al passat. No ho dic jo, ho diu l’últim informe d’Amnistia Internacional, un clàssic que anualment acaba recuperant la consciència que fem callar. Aquest any és especialment dur, tornem a un passat on els drets humans –individuals i col·lectius– estan en retrocés i amenacen en alguns països de tornar a temps on no eren evidents. Tots sabem que això encara era així en llocs de conflicte, en dictadures i règims autocràtics, la diferència és que ara sembla que han entrat en regressió global.

Era previsible, res més amarg que la situació de l’ètnia rohingya a Myanmar. Fins i tot amb un règim pretesament democràtic, l’antiga Birmània segueix a foc lent amb el genocidi d’aquesta minoria musulmana a la qual no reconeix els drets de ciutadania i manté confinada en camps o l’expulsa del país. Gairebé un milió de rohingyes han hagut de fugir a la veïna Bangladesh, com a conseqüència de la persecució de milícies i exèrcit, de les violacions massives de les seves dones i nens, i de l’assetjament permanent a aquesta comunitat sobre la qual dirigeixen tot l’odi d’un país amb la finalitat de fer-los desaparèixer. ¿Quantes vegades hem dit que mai més un genocidi? Sembla que aquells crits d’angoixa de l’Holocaust a Europa o de la massacre tutsi a Ruanda han quedat només en consignes per calmar consciències. Perquè el que està passant amb els rohingyes és molt similar a tot allò que vam dir que no tornaríem a permetre que passés mai més.

El poder i l'ego

Com a Myanmar, a Síria o al Iemen. ¿Quant de temps deixarem passar atrocitats abans d’intervenir-hi? La pregunta que Amnistia es fa no sembla que tingui resposta en una agenda global on els drets humans avancen perillosament cap al passat. Potser aquesta és la novetat de l’informe d’aquest any. Mentre que algunes de les seves figures destacades eren tan previsibles com Rodrigo Duterte a les Filipines, el rus Vladímir Putin o el veneçolà Nicolás Maduro, en la nòmina de figures que no distingeixen entre el poder i l’ego hi entren actors tan rellevants com el president Donald Trump, exemple de negligència envers tots aquells col·lectius com les dones i les nenes, els immigrants, els negres, els llatins o els refugiats, als quals només concedeix drets residuals, pel fet de no estar tocats amb la vareta de ser blancs i rics com ell. No està sol. A la llista de països democràtics en regressió de drets, Espanya tampoc en surt gaire ben parada per la negligència amb els refugiats, l’ús d’una «força excessiva» contra els manifestants de l’1-O i una llei mordassa que equipara bloguers amb terroristes, malgrat que la seva única arma sigui la paraula.

Encara que davant el retrocés reconforta que sorgeixin moviments forts i actius com #MeToo, del sentit marginal de l’informe el que espanta és no saber cap on ens està dirigint una llista cada vegada més nombrosa de governs temorosos i líders del retorn. Potser el món que defineix no és gaire pitjor, però la tendència no és bona.