Anar al contingut

El calendari electoral

2018, l'any de les primàries

2018, l'any de les primàries

Eva Arderius

La lluita municipal a Barcelona serà fratricida. Cap cadira està assegurada i els interessats ja comencen a moure's

Abans de ser conseller a Quim Forn li vaig preguntar moltes vegades si es presentaria a les primàries per ser l’alcaldable del PDECAT per Barcelona. Ell tenia dubtes, el seu partit encara païa la derrota del 2015 i en aquell moment triomfaven més que mai els polítics sense corbata. Ell, acostumat a portar-ne i amb una llarga trajectòria a l’ajuntament, sospesava si seria el millor candidat. Però el llavors regidor coneixia al cent per cent la ciutat, havia estat designat successor per Xavier Trias i es veia amb l’obligació moral de presentar-s’hi.

Després de l’atemptat del 17 d’agost, ja com a responsable d’Interior i amb una carta de serveis immillorable per la gestió que n’havia fet, li vaig tornar a preguntar. Em va sorprendre que no ho descartés, el fet d’haver estat conseller va canviar les seves expectatives. Amb mig any, però, la vida de Quim Forn ha fet un gir brutal. Del Govern a la presó, i la difícil situació que viu, l’ha portat a renunciar a l’acta de diputat i veurem si torna a la política activa. El buit que ha deixat Forn, incert perquè no se sap quan recuperarà la llibertat, genera encara més incògnites al PDECat de Barcelona. El partit baixa a les enquestes, han de trobar el substitut de Trias, han de pensar en les sigles que faran servir i en si repetiran la fórmula de Puigdemont, un Junts per Barcelona que els ajudi a frenar Esquerra. Mentrestant, a l’espera de candidats sorpresa, escalfa per la banda, Neus Munté.

El juny del 2019 serà una segona volta del 21D. El procés no haurà desaparegut. Probablement es parlarà poc de municipalisme i molt de Catalunya i Espanya. En el cas de Barcelona, les forces sobiranistes intentaran més que mai recuperar el poder de la capital i governar l’Ajuntament, ara la institució més sòlida i estable. La resta de partits també buscaran el poder territorial al punt zero del país.

La lluita municipal a Barcelona serà fratricida. Cap cadira està assegurada i els interessats ja comencen a moure’s. Qui té més fàcil repetir és Ada Colau, tot i que ara no passa pel seu millor moment. Els comuns però saben que ella és el seu valor segur i que perdre Barcelona es deixar el seu projecte tocat de mort. Alfred Bosch ha estat el primer a dir i oficialitzar que vol ser alcalde, les enquestes l’acompanyen i de moment no té rival. Però els republicans s’hi juguen molt. Després de l’experiència de les últimes eleccions, el partit voldrà pensar-s’ho bé. Necessiten, ara o mai, arribar els primers. Carina Mejías, ja s’imagina liderant un 21D a Barcelona tot i que el seu partit no té ni una alcaldia a Catalunya. També vol repetir Jaume Collboni que ja busca suports a dins i fora del partit. Busca la transversalitat potser amb algun nom inesperat.

Fins ara en la política municipal, persistir tenia premi. Alberto Fernández Díaz fa més de 15 anys que és al consistori, ell sempre diu que si les coses funcionen, per què canviar-les, però els darrers resultats fan trontollar la seva teoria. En aquest cas el partit decidirà. En el de la CUP, ho faran les bases i tot apunta que aquí sí que hi haurà canvi. Aquest 2018 pot començar un pla renove a l’ajuntament, caldrà estar atents a les primàries, uns processos que se sap com comencen però no com acaben, i ara menys.