Anar al contingut

ANÀLISI

17-A: Una reflexió col·lectiva més necessària que mai

17-A: Una reflexió col·lectiva més necessària que mai

Moussa Bourekba

Es considera que la integració legal i socioeconòmica dona lloc a la sociocultural

El 17-A recorda que la resposta securitària, encara que necessària,no resulta suficient

Mig any després, sembla que només quedi un vague record dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A primera vista, aquest ràpid retorn a la normalitat indica que s’ha aconseguit mantenir la cohesió social que els autors del 17-A i els seus suports volien fer volar. Però, ¿podem afirmar que una societat pot tornar a la normalitat sense haver reflexionat abans seriosament sobre els interrogants del 17-A? 

La brevetat del dol, així com l’absència de debats de fons, ens col·loquen davant una evidència: a diferència d’altres països europeus, aquests atemptats no van donar lloc a qüestions relacionades amb alguna cosa més que la descoordinació policial quan tot apuntava al fet que altres preguntes haurien d’haver sorgit necessàriament. Si bé és cert que el 17-A es va produir en un moment d’especial tensió política marcat per les reivindicacions independentistes, això no constitueix l’única explicació de la falta de debats que hi va haver. En aquest sentit, tant la narrativa inclusiva que es va desplegar a nivell polític i de la societat civil com els discursos sobre la convivència i la pluralitat no va anar seguits d’un qüestionament com a societat davant aquesta tragèdia: ¿Què ha significat el 17-A? ¿En què hem fallat?

Explicar el perquè

Dues postures es van enfrontar per explicar el perquè: per una part, es va incidir en les suposades causes alienes al nostre marc de convivència (com l’origen i/o la religió), per l’altra, es va insistir en els possibles errors d’índole social arran dels processos de radicalització.

Respecte a la primera lectura, és primordial recordar que, a més a més de ser marroquins i de confessió musulmana, els nois de Ripoll es van radicalitzar a Catalunya. Això implica que la reflexió sobre els motius que els van empènyer a abraçar una forma d’extremisme violent també ha d’abordar tant el seu recorregut biogràfic com l’entorn en què han crescut. En aquest sentit, sembla que la segona lectura no quadra amb el fet que els autors del 17-A estaven aparentment integrats. ¿A partir de quin moment es considera una persona integrada sense fer referència al seu sentiment de pertinença? Aquest element ha sigut el gran absent del debat, potser perquè es considera que una integració legal (permís de residència) i socioeconòmica (educació i treball) dona necessàriament lloc a una integració sociocultural; potser perquè els indicadors que tenim a disposició no permeten capturar una realitat tan complexa i tan íntima.

Això revela que, atrapada en discursos inclusius i positius, la societat no està preparada per abordar una problemàtica tan sensible, ja que qüestiona el seu propi model d’integració social. 

El 17-A ens recorda que la resposta securitària, encara que del tot necessària, no és en absolut suficient. Els motius pels quals un individu abraça un projecte extremista i violent són també d’índole personal, i influïts pel seu entorn. Per tant, una reflexió col·lectiva és en aquests  casos més necessària que mai.