El preu injust

Una empresa d’aceto balsàmic de Mòdena, el preat i popular vinagre italià, ha desenvolupat una curiosa forma de fixar els preus. Cada any arribava algun acabalat visitant al seu negoci i demanava l’ampolla més cara que tinguessin. Tenia un preu de  50 euros, i sense dir ni piu se l’emportaven. D’altres clients van començar a fer la mateixa pregunta, ¿no n’hi havia cap fins i tot més cara? Llavors se’ls va acudir presentar un ampolleta, més petita, dissenyada per Giorgetto Giugiaro –el mateix dels cotxes–, però al doble de preu, 100 euros. Desembutxacaven i s’emportaven el producte encantats.

Així doncs cada temporada, anaven traient packagings més sofisticats i fixaven els preus a l’atzar, perquè existia un tipus de client que tan sols demanava l’ampolla «més cara». Tot i això, el propietari de la vinateria posava el mateix líquid a dins. A partir de certs anys d’envelliment, no podia aportar res més que en millorés el gust o les propietats i que, per tant, justifiqués inflar el seu preu fins als 1.000 euros.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Total, ningú preguntava si el producte era de més qualitat, tan sols si era el més car. Confonent així preu amb valor. Per tant no tenia cap problema de consciència, no estava estafant, tan sols satisfent un cert tipus de clients exquisits que es mostraven àvids per aconseguir el producte més exclusiu. El més interessant de l’ampolla no era el contingut, ni tan sols el contenidor, sinó estrictament el dineral que havia costat: la seva factura. Una cosa semblant passa en alguns restaurants, botigues i hotels, on un determinat públic no escull un servei, que pot costar lògicament un preu diferent en funció de quin sigui, sinó al revés. Tria un preu, el més alt, sense valorar res més.

La nostra malalta societat consumista s’escindeix en dos mons que són antagònics, per un costat el producte low cost, que es produeix a costa d’asfixiar el productor. I per un altre el del top cost, regalant diners a mans plenes sense cap motiu. ¿I què hi ha del preu just de les coses? ¿No seria el més raonable? Sí, ja ho sé, allò de la llei de l’oferta i la demanda. Doncs que trist, per demandar-la.