La plaga de la violència sexual

Arandins, delinqüents i víctimes

1
Es llegeix en minuts
Arandins, delinqüents i víctimes

Paco Santamaria

Escric això amb un nivell de cabreig considerable. Després de llegir un reportatge –en un diari que no és aquest– sobre el cas d’una menor d’edat que va denunciar una violació, el diari recull el testimoni d’«una veïna». Que no s’identifica. I que diu que a ella li han dit «que la noia anava presumint d’haver-se’n anat al llit amb els tres futbolistes».

Imaginin-se que escric un article sobre Soraya Sáenz de Santamaría i explico que una veïna que no ha volgut identificar-se m’ha dit que se n’ha anat al llit amb tres models de llenceria masculina i ha anat presumint d’haver-ho fet. No se m’ocorre una bogeria com aquesta. Primer, perquè soc conscient de les meves responsabilitats com a periodista. I segon, perquè de la demanda que em pot caure no em recupero fins que les granotes criïn pèl. ¿Com és que un diari de difusió nacional no manté el mateix rigor en un cas tan delicat com el d’una presumpta violació d’una menor?

Però és que, a més, un equip de professionals va avaluar la menor i va ser precisament per recomanació d’aquest equip que es va interposar la denúncia. ¿Per què hem adquirit el costum de dubtar per principi dels psicòlegs clínics? ¿Per què dubtem de la jutge que ha decidit obrir una investigació?

Una paradoxa horrible

Hi ha una paradoxa horrible en això del masclisme: el masclisme només creu la dona que reconeix que menteix. És a dir, si jo dic que he posat una denúncia falsa, se’m creu. Però si poso una denúncia, sembla que menteixo per principi.

Notícies relacionades

És repugnant que 200 persones s’hagin congregat en una manifestació en suport d’uns delinqüents confessos. Perquè els futbolistes han admès que van mantenir relacions amb la menor. I encara que el nostre Codi Penal parla del consentiment lliure en el cas d’abusos a menors més grans de 13 anys, aquest només s’admet quan l’autor és una persona pròxima al menor per edat i grau de desenvolupament o maduresa. I no era el cas.

I a tu, estimada, no sé el teu nom, però espero que algú et faci arribar el meu missatge. Jo et crec. T’has de mantenir ferma i sortir al carrer d’Aranda amb el cap ben alt. Ells haurien de sentir vergonya. Tu no. H