Anar al contingut

FORA DE JOC

Madrid-Barça: Tarradellas va manar parar

Madrid-Barça: Tarradellas va manar parar

Iosu de la Torre

La guerra que va evitar el president l'hivern de 1980 forçant l'abraçada de Josep Lluís Núñez i Luis De Carlos

L’hivern de 1980, Josep Tarradellas va aconseguir que el Reial Madrid i el FC Barcelona firmessin la pau després de setmanes de guerra oberta. Els presidents Luis de Carlos i Josep Lluís Núñez es van fer una abraçada al palau de la Generalitat animats pel president tornat de l’exili. L’art diplomàtic de Tarradellas, el que tant han enyorat molts en aquest temps de procés 155, va desbaratar una crisi monumental. 

Setmanes abans, EL PERIÓDICO va obrir la portada amb el titular Esclata la guerra Núñez-Reial Madrid i el subtitular Luis de Carlos diu mentider al president del Barça. El Madrid hereu de Santiago Bernabéu havia declarat persona no grata Núñez perquè aquest l’havia acusat de manipular la Lliga i influir en àrbitres que els regalaven gols en fora de joc. La premsa de l’època cremava com en aquests temps del Twitter. Les tertúlies de la rambla de Canaletes baixaven escalfadetes, com ara la xarxa després d’una piulada de @Kantinu@jaumetorres14 o @pastoret13.

Abraçada de Bergara futbolística

Les vigílies del clàssic (llavors se’n deia erròniament derbi), aquest diari va titular El Barça-Madrid es jugarà en pau amb una foto de l’arrambada De Carlos-Núñez i un peu de foto: La Generalitat va ser ahir una ‘Bergara’ futbolística, un homenatge a la història sobre la famosa abraçada que es van fer els generals Espartero i Maroto com a conclusió de la primera guerra carlista, pel 1839. El llenguatge bèl·lic no ha desaparegut mai de les cròniques esportives com ho demostra l’hemeroteca. 

Fa 37 anys, en aquesta secció d’Esports, el redactor en cap Àlex J. Botines va celebrar la mediació de Tarradellas amb aquest epíleg en un bitllet titulat «Ja sóc aquí!, de veritat»: «El nostre president és, avui més que mai, un president nostre. De Catalunya i, per tant, del Barça». Botines, sempre avançat als temps, va clavar l’anàlisi amb la mateixa mirada amb què va avançar al món que un dia Barcelona celebraria uns Jocs. Havia esclatat la pau. 

Catalunya-Espanya, el desacord

Remenar en les arrels del conflicte Madrid-Barça pot ser tan aconsellable com endinsar-se en el moment polític Catalunya-Espanya. Encara que resulti tan cansat com necessari. L’ensopegada amb la figura de Luis de Carlos s’apareix com un fantasma entre les pàgines del pamflet La conjura de los irresponsables, de Jordi Amat. El filòleg i historiador rescata la figura de l’advocat Antonio Pedrol Rius per intentar descobrir les claus d’on va començar tot en aquest conflicte. Aquell senador per designació reial (la de Joan Carles I) va advertir que si no es lligaven bé les coses en l’Espanya que naixia (avui resumida en l’expressió règim del 78) es podria crear «una situació dramàtica en el futur polític». Glups. El futur ja és aquí. Llegiu l’assaig d’Amat. 

Sandro Rosell i Florentino Pérez, a la llotja del Camp Nou / EFE 7 ALEJANDRO GARCÍA

L’estampa de Pedrol Rius fumant havans enllaça en la memòria de la Transició amb la de Luis de Carlos, aquell septuagenari d’ulleres enormes, caballero del honor, que va rellevar Bernabéu en la dictablanda merengue després de diverses dècades en la directiva, com a home de consens, protegit per Raimundo Saporta, un canari d’enormes ulleres i accent afrancesat. Lligat i ben lligat. Com llavors, com ara.

De Carlos, ahir. Florentino Pérez, avui. El de l’abraçada a Núñez va ser tresorer del club, va dir que no es presentaria a unes eleccions i s’hi va presentar. Havia de ser una marca de la casa (blanca) perquè Ramón Mendoza va fer el mateix (va perdre contra De Carlos i va esborrar les seves paraules per arribar quatre anys després a la presidència amb la Quinta del Buitre) i Pérez potser, també. En els anys del president madridista seduït per Tarradellas, el qui avui és el seu successor feia els primers salts com a regidor de la UCD, la d’Adolfo Suárez, per Madrid i s’encarregava de recaptar fons per a la campanya electoral. Esport i política, sempre barrejats. A la llotja del Bernabéu. O a la del Camp Nou.

De cara a la galeria

Les relacions entre els dos clubs, enemics irreconciliables, han mantingut les formes de cara a la galeria. Avui seria impensable que Florentino Pérez imités De Carlos acompanyant la directiva blaugrana a la final de Basilea (4-3 al Fortuna de Düsseldorf, maig de 1979) lluint una insígnia amb l’escut del Barça. El madridista, després de la guerra del 80, es va fer amic de Núñez. «Sempre respectarem el Barça», va dir en una visita a Vilanova en el plistocè de les nostres vides i que conserva en color groc l’arxiu del diari. 

Florentino Pérez també es va avenir amb Sandro Rosell, cosa que no li va impedir jugar molt brut en el fitxatge de Neymar. Aquesta setmana, certa premsa madrilenya reclama un passadís per al campió del Mundialet de clubs. No se’n recorden, per exemple, de totes les reformes que han fet als lavabos del Bernabéu per evitar que el Barça hi disputés alguna final de Copa. 

Quines històries. Fa olor de clàssic.