Al contraatac
Males companyies
Jordi Pujol va dissenyar molt bé el marc d'impunitat i hi ha una tremenda falta de proves sobre aquells casos de corrupció
undefined41034263 teletodo television programa mals compa ias cristina pa171124171622
Em va semblar absolutament creïble el programa de La Sexta Malas compañías sobre la corrupció a la Catalunya pujolista. Retratava la tremenda normalitat amb què exercien el mal (el robatori, el xantatge, l’abús de poder) al nostre país una sèrie d’homes sinistres, miserables, aparentment importants, en paral·lel a com devien intentar fer el mateix altres subjectes semblants a ells en altres cantonades d’Espanya.
Vistos a la TV, els testimonis directes impressionaven. Aquells diguem que presumptes delinqüents es desdoblaven en dues funcions: considerar-se per sobre de les lleis i enriquir-se amb diner públic. Els dèiem president, conseller, alt càrrec... però la seva tasca bàsica consistia a finançar el seu partit, desviar fons aliens cap als seus comptes personals, pressionar, encarregar treballs ficticis que generessin factures per cobrar, retribuir amb feines, pisos, comissions o sous els que els ajudaven o eren simplement amics o parents seus.
Entretots
Títol del tema (Auto)
Subtítol del tema (Auto)
Encara que a estones devien governar, amb aquella activitat inflamable entre les mans la seva tasca principal devia ser intentar que no els enxampessin perquè aquella anomalia antidemocràtica es prolongués tant de temps com fos possible. També em van semblar convincents els indicis de les cooperacions actives –el que és meu pel que és teu– entre Convergència, Unió i el PP, els protagonistes. Potser formava part del que denominaven «mantenir la governabilitat, l’estabilitat». Fins i tot em va semblar tan trist com realista la por a complicar-se la vida de gent d’ERC, amb ganes de no saber el que els constava.
El marc d’impunitat
La majoria aquells protagonistes de la banalitat del mal passaran a la història, per més que facin pudor, sense presó. Pujol va dissenyar molt bé el marc d’impunitat i hi ha una tremenda falta de proves. Només queda el consol del que no ens poden prendre: el xantatge públic de Mas a Maragall al Parlament perquè no s’investigués el 3%. I les consegüents covardies de tants i tants diputats. Però existeix l’altre costat de la història: la gent que necessitava ajuda i no la va rebre per falta de mitjans i les obres fetes amb materials defectuosos. I una evidència: hem transitat sobre una mentida imperdonable.
¿Té tot això alguna cosa a veure amb avui? Per descomptat. Puigdemont és el successor natural de l’ètica de la seva família política. Les seves covardies (no faig el que crec encara que ho hagi decidit), ambigüitats (discursos que no se sap si deia que sí o que no) o incompliments (no em presentaré) formen part de la mateixa falta de respecte als ciutadans que els seus antecessors convergents. I ara amb guinda antieuropea. Després del que ha dit de la UE si ens treu d’Europa sempre podrà dir que ho va anunciar abans que els que s’atreveixin a votar-lo anessin a les urnes.
